Diverses reflexions

He estat a punt de ser atropellat tres cops en un sol metre quadrat. Un senyor que ha decidit fer marxa enrere en un pas de peatons, barrar-me el pas cap a la vorera i deixar-me entre dos focs: els cotxes que anaven cap aquí i els que anaven cap allà.

Evidentment, acollonit per instint, m'he apartat, i li he dit: "Eh! Home! Que m'atropellen!" obrint les mans per a què veiés l'evidència... però sense ni una mica de ira, de ganes de baralla, era massa evident... apart de què les paraules d'una amiga m'han saltat com un resort anul·lant la glàndula del "lado oscuro".

D'acord. Li he fet un retret justificat. "Ei, que m'atropelles tu i tres més. Vigila. Sóc al mig del pas de peatons intentant passar", he pensat. Però ni un mot més: ni un crit, ni un insult, res. Doncs què curiós... a ell, enlloc d'aixecar la mà demanant una lleu disculpa, no se li ha acudit una altra cosa que, davant del seu fill, abaixar la finestreta, posar en perill dos senyores més -el cotxe seguia en marxa-, i dir-me: "Què et passa? Haver-te apartat".

M'ha impresionat moltíssim el que m'ha dit:

- Com es pot ser tan cec? Tot un cavernícola platònic.
- I com es pot ser tan obtús? Ho ha dit amb tanta possessió de la raó...
- S'ha arribat a prendre les molèsties de baixar la finestra i creuar el cotxe al mig del carrer -insisteixo en la cara de terror de les dos senyores-.

Avui, per res del món m'hauria posat a discutir, tot i que reconec que hi trobo cert gust en la disputatio, però aquest senyor necessita urgentment una cura de píndola vermella de Morfeu.

***

D'altra banda, vosaltres no teniu un profund odi a aquella persona que ha dissenyat aquelles piques de lavabo públic que tenen el raig d'aigua de l'aixeta massa proper a la part d'enfront de la pica? Sí, aquelles que, quan les mans fan l'amor entre sí ensabonant-se, fan que et topis cada dos per tres amb la pica. Aquelles que fan que hagis de fer exercicis d'economia digital per aconseguir dut una gota d'aigua a aquella part de la mà on més abunda el sabó i més escasseja l'aigua.

El més curiós de tot, a més, és que aquestes aixetes de tita curta, solen estar col·locades en piques amplíssimes d'un disseny incómodo de collons.

***

Després voldria fer un recordatori per a opinadors:

El Sr. de Juana Chaos ja ha acomplert la seva pena pels abominables crims que va cometre -parlo dels assassinats-, pena que se li va imposar d'acord amb un Codi Penal, que alhora va ser aprovat per un parlament escollit democràticament.

I des d'aquí recordaria, encara -agosarat de mi-:

- Aquest país no té cadena perpétua ni pena de mort: per fer complir les penes i per no renunciar a reinserir els criminals.

- De Juana Chaos està a punt de morir. El perquè és igual. Quan passes per la presó, quan has assassinat a sang freda, t'has prostituit, has robat, t'has drogat... no deixes de ser persona. No deixes de tenir uns drets inherents al teu ésser.

- Personalment, des que vaig estudiar el seu funcionament, considero que l'Audiència Nacional és una instància que caldria abolir. El Suprem pot fer les seves funcions molt millor.

- Finalment, siusplau, Sr. Populatxo, deixi d'emetre judicis precipitats per als que vostè no està qualificat. Deixi de fer miop Injustícia.

Fiuuu!

http://www.super3.cat

Jo diria que em van fer super cap a l'any 1992 que ve a ser bàsicament, des del primer dia. De fet, el meu número de súper és un 16.xxx, com els de la meva generació, si fa no fa. I ara ja hi ha un milió de súper.

Com diu el meu germà, 1 de cada 7 catalans és un súper. Tot i tenir entre 30 i 0 anys. A dia d'avui el Club proclama: que a partir dels 15 anys ja no es pot fer servir el carnet, però mai deixaràs de ser Súper.

Un de cada set catalans, implica coses en comú entre la gent jove del país. Implica records comuns: el Petrifax, el Tomàtic, el Superquè de la quinzena, la Noti, les Tortugues Ninja o el Goku. Implica un somriure pel record.

Es tracta d'un club social, una associació de joves, que n'ha fet feliços a molts. Ja em perdonaran el Club Megatrix o connats semblants, però el NOSTRE Club Super3 ha ofert més que dibuixos: activitats culturals gratuites, solidaritat a la Marató, participació esportiva de Súpers, regals... vaja, País en general (fins i tot deixant de banda llengua i senyera, per aquest cop).

Recordo, per recordar bons records: l'Scalextric que ens va tocar una Quinzena al meu germà i a mi. Recordo el carnet que ara té un punt groguenc, recordo els berenars d'entrepans tremendos veient una mica de dibuixos abans d'anar a fer deures, recordo la jornada esportiva al Serrahima on va participar l'Uri, recordo que fins fa dos mesos encara tenia la llibreta de La Caixa amb el logo del Club, recordo entrar gratis al museu de la Ciència, al Zoo i al Catalunya en miniatura...

Recordo bons temps.

Per cert, no sé si el lector ha pogut veure l'anunci televisiu que commemora els quinze anys del Club. Si teniu ocasió fixeu-vos en una de les imatges que hi apareixen: un pare que ronda la trentena amb el carnet antic a la mà, i davant seu un nadó (el fill) amb el nou carnet a la mà. Espero que per aleshores encara existeixi el Club Super3.

FIU!

Guardians

Parlaré de literatura.

Sempre m'ha conmogut la història d'un dels nombrosos pobles i cultures que apareixen al gran món del Senyor dels Anells. Sempre amb el recolzament, amb el sustrat, amb l'humus de la cultura i història europees.

Parlo dels Dúnedain del Nord. Molts no sabreu qui són o estareu a punt de deixar de llegir. Gràcies per la vostra paciència i fins a un altre post.

Als que seguiu llegint us faré cinc cèntims de qui eren els Dúnedain del Nord: provinents d'una raça descendent dels Numenoreans (equivalent a "atlants"), es van instal·lar a la Terra Mitja, creant un gran regne de saber i llum dividit en diferents zones: Gondor (sud) i Arnor (nord).

Mentre el sud resistia, tot i la seva decadència cultural i guerrera, mentre que Arnor es va anar pansint. Reculant per la gran força de la Fosca i l'Enemic, i morint poc a poc per la falta de descendència.

Els homes de llarga vida, els Dúnedain, van dissoldre la seva sang amb races inferiors al sud i van estar a punt d'extingir-se a un regne del Nord que empetitia per moments.

Al Nord, a Arnor, quan ja eren només 200 Dúnedain home, tots de pura sang de Númenor, descendents de grans guerres, savis reis i homes lletrats, van renunciar a la territorialitat del seu regne. I van buscar refugi a les terres d'influència de Rivendel, la casa del senyor elf, Elrond, el seu aliat, que els va acollir.

Però els Dúnedain, un poble gloriós, enlloc d'intentar el seu resorgiment o la seva mort definitiva, van decidir sortir a camins, boscos, deserts, camps enemics, territoris desconeguts per, d'incògnit, treballar per destruir l'Enemic.

Al cap dels segles de fer aquesta tasca, se'ls va començar a conèixer com a homes de muntanya, despreciant-los a hostals i places com a homes de mal viure i d'origen incert. Bé, és cert que ja els anava bé aquesta identificació per poder viure tranquils i poder fer la seva tasca, però era sumament injust.

Durant la Guerra de l'Anell, i abans d'haver de marxar al sud, els Dúnedain del Nord es van dedicar a vigilar i protegir les fronteres de La Comarca, la terra dels hobbit, sense que aquests ho sabessin, només per mantenir la pau i el benestar complaent dels hobbit.

En aquella época una frase els definia:

"No tot l'or rellueix".

Des d'un punt de vista romàntic -el meu- és realment conmovedora la metàfora de veure homes excepcionals, una elit, donant la seva vida i renunciant a la glòria per protegir un petit espai de pau. Avui, al carrer, hi ha moltes dones i homes que ens semblen d'aspecte extrany o comportament dubtós, i que no fan altra cosa que sacrificar el que són per oasis sagrats: com un fill, una familia, o una causa.

la meva Petxina

Jo no sóc Sant Jaume. Això està clar, però també tinc la meva closca. La meva petxineta que cap dia del món m'oblido de posar-me. Mai la duc per dutxar-me, dormir, o fer l'Amor.

Es tracta d'un penjoll un pèl rudimentari, fet per mi mateix. La seva gràcia no és la seva estètica, no és una petxina bonica i molt blanca i brillant, no. Ni la sosté una cadena d'algun metall preciós. La seva gràcia, el seu do, la seva força és el seu significat.

Sentir el seu lleu pes sobre el pit, o tocar-la distret mentre sóc a classe o penso, em recorda principis de vida que em fan feliç. No sóc dogmàtic, però ser fidel a aquesta forma de pensar em farà viure amb plenitud.

Avui una compaña meva ha pronunciat una frase que m'ha semblat genial:

"Esta tía es una gilipollas esférica, porque no deja de serlo, lo mires por donde lo mires".

Fantàstic.

Em fa pena que alguns desaprensius celebrin el Cap d'Any com si es tractès d'un Sant Joan macabre, incapaços de fer res que no sigui destruir.

I em fa pena que aquesta nit hagin penjat a un home.

És veritat que la família no és com l'amistat: no es pot escollir. És a dir, tens la que tens. Però anem a fer una Revolució.

Família tens la que et toca. Però no per això tens cap obligació d'aguantar-los. Ni tan sols de respectar-la.

Anem a seguir fent el guerriller: arriba una edat en la que (has de) decideixes qui és família i qui no. Ja no compta que els pares et diguin aquesta cosina o aquell tiet. Els membres de la família d'un els escull un.

Pot ser que fins i tot els propis pares no entrin en aquesta nova família.

Perquè anem a deixar pas a la llibertat: la família no té res a veure amb la genètica, sinó només amb l'amor. De manera que la família o els procès de creació de la mateixa és com un partit de futbol al pati d'una escola: cadascú escull qui vol al seu equip.

Només que les famílies evolucionen, la foto no pot romandre estàtica.

Jo, de moment, tinc la sort (pensant només en clau de futur) de tenir un germà i una dona que vull que juguin al meu equip.

A aquestes hores de la nit, i després de pensar que el caos i la foscor envaeixen cada dia més la nostra zoocietat, una mica de civilització, siusplau:

http://www.classiccat.net

Salaris

Un fet viscut avui mateix. He anat a la web de Laboris coneguda filial de "Segundamano", i m'ha donat per seguir una enquesta on pots comprovar si el teu sou és adient amb el que s'ofereix al mercat. No cal dir que, com segurament li ha passat a tothom que ha fet l'enquesta, el meu sou està per sota del que cobra una fantasmagòrica majoria.

El que voldria destacar no és això, sinó una part molt concreta de l'enquesta. Hi ha un apartat on et demana els anys de feina, els anys de feina en aquell lloc, l'edat i el nivell d'estudi. Fixem-nos en els dos últims, on he contestat:

Edat: <24>

Nivell d'estudi: Màster o postgrau

La pura veritat. I quan vaig a validar les respostes per passar a la següent plana de l'enquesta, l'obtús nan de Laboris em respon:

"Las respuestas introducidas en edad y nivel de estudios no son coherentes."

M'he fartat d'intentar-ho fins que he hagut de mentir sobre la meva edat, assegurant que sóc més vell del que realment sóc.

Plató tindria molt a dir: la realitat no és la realitat, he hagut de mentir. Qui és coherent i qui rau a la caverna?

BIOGRAFIES

BIOGRAFIA I

Un home de cultura extranya en el seu propi país que viatjà sol al país de la seva cultura. Un home de procedència extranya en el país de la seva cultura. Finalment integrat.

Un intel·lectual sense calers, de pantalons trencats, sabates arranjades, sempre amb camisa. Ulls marrons, cabell mig arrissat i amb entrades des del naixement. Sempre llegint i llegint. Sense més limitació que les imposades per la Física. Entusiasta de les teories económiques i de les tendències de futur.

D'un internacionalisme genètic. Català de naixement i universal de pensament. I violent. Violent en temps de violència i gana. I quan és el teu fill i la teva dona els que ploren de gana...

Obrer conscienciat. Muntava vagues a les fàbriques on anava. Els que el van conèixer diuen que va arribar a muntar 5 vagues a la fàbrica on treballava la seva dona només per a què aquesta deixés de treballar i poder-se-la endur: només per estar amb ella.

Mor assassinat i enterrat al costat del Noi del Sucre.

Va ser un dels que va donar a la nostra ciutat el seu altre nom: La Rosa de Foc.


BIOGRAFIA II

Un home andalús. De família acomodada andalusa. Casat amb una Dama andalusa. Que viatja per la Península seguint les ordres de l'exèrcit al que pertany. Rep la millor educació que aquest exèrcit encara pot procurar als seus oficials.

I arriba a Barcelona, el jove Capità de l'exèrcit de terra. Comença a fundar una família a la que donarà un bon pis i una bona educació. Progressista a poder ser. Però assenyada. El jove Capità Republicà rep la notícia: l'exèrcit s'aixeca a Àfrica, Canàries, Burgos...

Ràpidament es posa a les ordres de la República que ordena seguir instruccions de la Generalitat. La seva consciència -i la seva gran dona tb l'hi aconsella- li diu que el Govern escollit és el de la República. Doncs res més a dir.

Durant els anys de gana i bombardeig es dedica a: evitar anar al front, donar de menjar a família i veinat i, en moments de bombardeig fer saber a TOTHOM que ell no és a Sants, sino a Capitania.

Condemnat a mort durant la repressió immediatament posterior a la Guerra, el salven els seus bons amics que pertanyen als vencedors. Educa com ha de ser a les filles, i al fill el posa a les juventuts de les FE-JONS, mentre, alhora, li regala alguns llibres que ja no s'imprimeixen a la llum del dia i li ensenya Esperanto.

Gràcies.

Guarros

Hi ha gent que, emparada en la mediocritat d'una addicció i l'snobisme d'uns gestos ja caspos al segle XXI, gent aferrada a la tradició vaticana de la fumata blanca, o la tradició dels natius americans, fuma.

Però no fuma fumant. No. Fuma fument. Hi ha formes i formes de fumar, i com tot a la vida -no tothom està genèticament capacitat-, es pot fer amb elegància i respecte, o bé amb tot el mal gust del món.

Penso en la típica senyora amb cara de mala llet, fumant a les 8.30h del matí a la parada del bus, o el senyor panxut fent el cigaló al bar després de dinar, que decideixen, amablement compartir el seu estimat fum amb tu. Tristos que adoreu a un tros d'herba seca!

Però encara hi ha un gest de pitjor mal gust, que caldria erradicar socialment, encara que només sigui mirant malament als seus autors: llençar la burilla a terra. Oh, i aquesta gent encara fotrà la bronca a un nen per llençar un paper a terra!

Abans -i l'abans sempre ha tingut un component de model i classicisme-, almenys s'apagava la burilla en ser llençada a terra... però ara no. Milers de pires funeràries cardio-pulmonars cremen a les boreres de Barcelona, mentre ingenus ciutadans cremen les soles de les seves sabates fent un esforç inútil per paliar la GUARRADA que suposa fumar i llençar la burilla a terra.

TOGATVS

Com els antics magistrats romans, com a lletrat, apadrinat per qui comença a ser un clàssic a la professió i acompanyat dels que més estimo, des d'ahir tinc tot el dret a dur toga allà a on jo vulgui.

Des d'ahir, STEPHANUS TOGATVS.

Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.


Salvador Espriu, 1965

Dolça de Provença

Cert que hi va haver una época gloriosa d’un país mediterrani en què una noble autòctona es deia Dolça. Però, ves per on!, que avui el post no va de romanticismes històrics, sinó presents.

És que avui m’he fotut un xut de sucre. Esclar, com totes les drogues –diuen- és millor prendre-se-la compartida.

Primer, la meva morena, no em volia donar la sorpresa que deia tenir preparada per mi, sota l’excusa de no portar-me bé... d’acord, en part tenia raó, però de l’altre la movia un sentiment egoista: volies tot el sucre per a tu!

Aleshores, imagineu-vos-la, els que la coneixeu, amb la seva cara de trapella, jeje, acompassant la intensitat de la seva mirada, amb un moviment de mà treient un paquet de la bossa.

Era un paquet delicat, blanc, tancat, amb lletres d’or impreses que permetien saber-ne la procedència: L’H. Pastisseria. Però tan elegant... “Però això és d’un lloc bo!”, he dit jo aportant poca cosa a una obvietat.

Aleshores arriba el moment màgic: obrir-ho. Jo em pensava que serien bombons... coneixedor de la debilitat d’Ella pels mateixos. I, oh Déus, eren panellets! Panellets! Els primers de la temporada. Potser els únics. És igual: deliciosos només pel seu concepte, sense haver-los tastat, simplement perquè l’autobús era buit i es perfilava un panellet de cafè posat allà amb tota la “mala” fe del món.
I llavors, com en una follia sexual de dos enamorats assedegats l’un de l’altre, ens hem posat a menjar-los amb un ritual tranquil, però, coi! Que eren molt bons, tu! Eren realment bons. I el fet de menjar-nos-els així, amb una primera persona del plural tan intensa gairebé ha pogut desplaçar el sabor del sucre, el cafè i la llimona, donant pas a un què que, senyors lectors, és només nostre.

(El color de la lletra es correspon al que seria el color del clàssic panellet de pinyons).

Venen temps molt difícils.

Evidentment el problema és la por, i com sempre, la incertesa. Si no hi haguès por, no vindrien mals temps, i tot estaria ja fet.

El problema és traslladar la por a qui no la mereix, o qui no l'ha buscat: inversors, consumidors o fills.

Ens podem fer els valents, o realment ser valents. Mirar els problemes dels altres -que ens encolomen a nosaltres-, de cara, amb dos collons -llegeixi's ovaris o altres gónades existents-. Però per molt valent que un sigui, si el problema et supera, només pots resar per a no ofegar-te.

I és en aquestes circumstàncies que penso en alguns bons amics i, fins i tot, en algun blogger.

Vos, quod milia multa basiorum

legistis, male me marem putatis?

Pedicabo ego vos et irrumabo.

Catul.

No entraré pas de nou en una discussió que, malgrat el que em pensava, ha quedat buida de contingut. Ara bé, des del meu blog, i amb la moderació suficient per a què tercers no diguin que sóc dur (tot i les ganes de liar-me a arguments), vull proclamar algunes conviccions, tal i com han fet d'altres:

(Marcial, prega per nosaltres. Quevedo, salva les nostres ánimes. Demóstenes, allibera'ns. Maquiavel, resa allà al cel. I tota la resta de sants i barons de la crítica destructiva i la sàtira no permeteu que caigui en la vostra temptació, amén.)

Crec que no es pot anar pel món donant lliçons de moral, ética, comportament i, sobretot, dialèctica i oratòria a qui menys les vol rebre. El cas és que aquesta mena d'opinions solen ser acceptades de gent que té una autoritat intel·lectual i espiritual reconeguda. Si ho fa algú altre, queda en no res. En una paròdia de llibre d'autoajuda.

Crec que no es pot argumentar pau d'esperit per retirar-se d'una disputatio dialèctica, ja que en aquesta, no hi ha d'haver cap atac personal i, encara més, per poder-la dur a terme cal una tranquilitat espiritual prèvia! Ara bé, si un hi entra (expressar la opinió públicament d'un text aliè, és entrar-hi), exposa les seves idees a judici, en contingut i en forma.

Per donar unes nocions d'oratòria: un cop un entra a argumentar a la disputatio, amb el seu contingut i la seva forma, pot cometre falàcies, (de contingut i forma), més o menys velades, o més o menys sofisticades. Entre elles, les més barroera i alhora popular, per dissimulada, és la barreja entre la falàcia ad hominem i la de la generalització precipitada.

Ad hominem: atac a la persona, individu concret, conegut o no. Si no és conegut estem davant d'un aberratio ictus, és a dir, l'error de l'ignorant-ignorant (v. Sócrates, i Plató).

Generalització precipitada: d'un cas en fem un univers, o bé de l'univers n'extraiem un individu del que fem un cas excepcional, positiu o negatiu, atacant-lo o lloant-lo sense motiu racional.

En resum: l'argumentació és un joc, i cal que al món blogger ho veiem així. I cal que ens adonem que les nostres crítiques i, paraules en general, mai seran interpretades exactament com volem, precisament, perquè només són lletres escrites.

Conclusió: no vull haver fet mal a ningú, ni que ningú se senti en un estat de crispació fictici. I és per això que, arribant des d'un altre camí (en aquest cas la renúncia a l'atac personal, la voluntat d'explicar-me i disculpar-me, si cal, i la oratòria), que jo també convido a una pau i tranquilitat que ens mereixem tots plegats ja que, quan sona el despertador se'ns complica tot massa.

La mà.

Meme (dels collons)

Mon, que no m'agraden les cadenes... bueno, perquè m'ho envies tu i ho faré -ESCLAR- del Boss, que sinó... ; )

Ets home o dona?: Jo sóc "Spirit in the night"


Descriu-te: "Born to run"


Què senten les persones sobre tu?: "Human Touch"


Com descriuries la teva anterior relació sentimental?: "Dancing in the dark"


Descriu la teva actual relació sentimental: "The Promised Land"/"Tunnel of love"


On voldries estar ara?: "Streets of Philadelphia".


Com ets respecte a l'amor?: "Hungry Heart"


Com és la teva vida?: "Glory days"


Què demanaries si tinguessis un sol desig?: Aquest "For you"


Acomiada't: "We shall overcome"

Ha estat molt divertit. Gràcies, Mon.

Tendra és la Nit

Tendra és la Nit que l'abraça cada dia mentre ella es deixa anar en un descans fals.

Desitja no haver de sentir escalfor, i quan obre els ulls es penedeix d'haver-ho fet. Cada segon amb les parpelles obertes la du, inexorablement a la nova Nit. Al nou refugi.

Cada dia s'estira relaxant-se a la força en un llit que l'ha de descansar. Que la descansa i que la tortura. Cada nit té por del seu refugi. Tanca els ulls suau, amb tota la força de la seva ànima, i s'adorm, entrant en móns que no vol recordar.

I cada nit, amb una esperança de nova llum tanca els ulls pensant que l'endemà el seu llit serà seu, i que la mala ratxa haurà passat. Somia amb els ulls oberts amb poder descansar de cansament feliç.

Mentrestant dorm per fer callar una estona una ànima esgotada. Pensa que la nit és la seva amiga, i al dematí pensa que la nit és l'enemiga.

Tendra serà la nit en què, per fi, descansi.

Lutècia (II): a París amb Ella

És que em sembla que amb l'anterior post no ha quedat clar.

La veritat és que encara ara em sento aclaparat i profundament afalagat.


Mmh, com dir-ho? Un sent que estima, que estima molt. Un té els seus sentiments que pugen i baixen, van i venen, i és de dins. Me La miro i l'adoro... Però encara no acabo de poder assumir que algú m'estimi tant.

Vull dir que, quan intento ser-ne conscient, em pregunto: "a mi?", "jo?", i és per això que em considero afortunat.

Ara, el viatge que encara és present, comença a ser passat i per tant, record. I aquest record, que és tan intens, que em dóna tantes imatges, rialles, petons, cansament de cames, llit i habitació roses, torre "chispeante"... em provoca una emoció enorme, em posa un nus a la gola.

Lutècia

A tots els conspiradors del món que heu participat en aquest cop: moltes gràcies. Ha estat preciós, i emocionant.

Hem vist París tal i com feia temps que anàvem dient ("Quan anem a París..."), fent-ne un tast de prou qualitat com per dir-nos a nosaltres mateixos "està prou bé, molt neta, i elegant, hi heu d'anar".

I és veritat, París és una ciutat elegant, amb una netedat que a Barcelona semba que ha de ser impossible de mantenir.

París és l'amant que exigeix moxaines; Roma, la mare; Barcelona, l'amiga; Madrid, la juerguista, la canalla o la puta; i Londres, la mestressa ("el ama de llaves").

Bé, resumint, que en tornar de París em sento el tío més Afortunat del planeta.

Ai, als que esperàveu la notícia: la sorpresa més grossa la vaig tenir a casa en veure aparpèixer una motxilla i una maleta que jo no havia fet. I l'alegria i la flipada a l'estació del Nord quan vaig sentir el destí de l'autocar. El viatge en autocar, cap a Girona, va ser normal perquè no havia tingut temps de prendre gaire consciència.

I què fort quan arribes a París, veus la Torre, i penses "jo, fa un rato estava treballant a Barcelona, i sense tenir ni idea de a on anava!".

Puc còrrer per carrers grisos, per ponts verds, i camins de pobles amb aire com ganibets, per trobar al final, sigui ràpid o sigui lent, sempre la mateixa cara, els mateixos ulls, la mateixa persona. Correré i caminaré per veure al costat o al davant aquests ulls, però Ella sempre serà al meu costat per veure'm assedegat d'Ella.

Tot plegat un cercle conceptual i emocional que mareja, que enganxa, que refresca, que es fa curt i s'estreny, que s'aixampla i mai apreta prou. Un cercle d'excitació, de carn, que com més desig sent, més fam juvenil té de l'altre cos.

Un anell que en el seu interior du grabades paraules secretes, i secrets muts, que només coneixem Ella i jo. Un anell dur com la fòrmula matemàtica del cercle perfecte.

Megas Alexandros ja s'ha fet gran de cop.

Ha viscut Queronea, l'exili Traci, la Ira del seu pare, el poder de la seva mare, i les meravelles dels seus Mestres.

Doncs, a mi, Macedònia també se m'ha quedat petita.

Però jo no sóc Aquiles, ni Alexandros, així que no tinc cap pressa per morir jove, i brillar, encara vull brillar més. I jo també compto amb La Punta, com la colla de companys que, amb montures prodigioses, acompanyaven a Alexandros a la batalla.

El discurs més brillant de la meva vida, present i futura, ha assassinat la meva pròpia infantesa.

Espero, quan arribi el moment, donar una infantesa plena i feliç als meus fills. Perquè una persona, ara ho veig millor que mai, en crèixer, en fer-se adulta esdevé, irremeiablement desemparada, sola.

I és realment cru i trist saber que com ja vaig dir, al final, res. Només ens queda estimar i els records d'infantesa. Records de protecció, invulnerabilitat.



Recordo que ahir estava trist. Avui ploro. Ploro com un nen.

Sé que una Mercè divertida no es mereix aquest post.

Però avui estic trist. Trist de debò. I no em valen tòpics com la tardor. És aquella tristesa de dins, que feia temps mantenia a ratlla, aquella tristesa que no apareix a la superficie dels meus pensaments, però que quan nedo endins surt a buscar-me. Una tristesa com de segles, que de fet no és del tot meva.

Sé que forma part de la desgràcia del conscient, el preu de la intel·ligència... el contrapunt de l'aurea mediocritas.

Avui estic trist. The empire of my mind.

Homo Advocatus

Als antropòlegs, sociòlegs i curiosos en general:

Avui he estat acceptat en cerimònia pseudo-formal entre els meus col·legues advocats. Si bé ja n'estava assumint les funcions, tasques i denominació, avui que a l'Il·lustre Col·legi al que pertanyo m'han donat la benvinguda, els meus companys m'han tractat de "col·lega" tota la tarda.

Tots han tingut els seus detalls, i paraules de benvinguda. Per a mi ha estat molt emocionant veure com companys que tenien una cosa que fins ara a mi em mancava, em reconeixien públicament com a igual.

Sí, cert que ara tinc unes responsabilitats i pressions professionals més elevades... però el que realment em crea angoixa és la funció social que com a Lletrat tinc davant de la Societat. Intentaré ser digne d'aquest privilegi/càrrega democràtica.

No puc oblidar donar les gràcies a qui m'ha recolzat (sobretot a ells), als meus companys d'universitat i de feina, i als meus Mestres (als vius i als que només he pogut conèixer en paper i lletra impresa o manuscrita -aquest privilegi vaig viure un dia-).

A les Gàlies...

Avui vull fer un homenatge a una dona que ho mereix.

Tothom es fixa en Angela Merkel, cancellera alemanya... mmmh, bé, a mi personalment no m'agrada gaire. Entre d'altres motius perquè la seva cara i la de Ratzinger és la mateixa, s'assemblen massa, i perquè em recorda molt a Tatcher i a una Europa del '90.

Però hi ha una dona que em resulta molt atractiva. Que m'il·lusiona. Es tracta de Segoléne Royal, la socialista francesa.

Una dona intel·ligent, amb caràcter, sensible, guapa, ambiciosa, familiar, casada, gelosa, brillant, discreta... per a mi, tandebó que marqui una tendència en el tarannà polític del segle XXI.

(Si la misogínia francesa i Jospin l'hi permeten).

Hoquei sobre pedres

Bé, ahir vam començar la vetllada amb un partit de hoquei al Palau Blaugrana.

Per al meu gust, que he jugat a hoquei, va ser un partit interessant: molt tècnic, amb demostració de la bona forma física dels jugadors dels dos equips, amb un arbitratge bo, i poc públic.

I és aquí on us he de fer saber que el porter del Vic va patir un xut (cop de pilota) d'un jugador contrari, al cap. Bé, al casc. El cas és que la força del xut va provocar dues conseqüències: primera, va partir el casc per la part de dins, i se li va clavar una mica, obrint-li la pell, i segona, el va "deixar gilipolles, tot i que ja ho és una mica".

Altrament, destacar el primitivisme d'aquest esport: enlloc de sortir de pista pel cop al cap (poca broma), va i el tio segueix jugant... un misteri.

Després vam fer una excursió a casa meva amb el núvol Kinton a la recerca d'un vehicle que no frena i que des de ja! ens hem d'acostumar a no fer servir per la pròpia seguretat.

A casa de l'Antònia ho vam passar bé. La Comunidad del Chorizo Único va riure força, i jo diria que es va tragar unes dues mil fotos tranquilament (videos apart).

Al final de la vetllada van adquirir protagonisme els mitjons ratllats de la Pielmorena i el so melódic dels roncs de la Mon.

Com a colofó, Freaky Time: deixo el cotxe al pàrking, i en anar cap a casa, passa per davant meu un home caminant, aparentment normal. S'acosta, sense aturar el seu pas viu, a uns arbustos i pren una peça de roba que restava allà amagada. Sempre sense aturar-se, la desplega a l'aire i se la posa, resultant ser el típic batí verd a quadres d'estar per casa... quan l'home desapareix pel final del carrer.

Encara em pregunto quina força de l'Univers va empényer a aquell home a saber que hi havia un batí allà amagat, o a prendre'l, o a posar-se'l!

Què queda?

Em fa por que una persona pugui perdre els seus records.

Parlo dels records de debó realment importants a la vida.


Perquè penso, no ja en el moment de la mort, sinó en aquells moments de la vida en que t'atures. Pares la maquinària i seus a la vora del camí. Veus de la cantimplora i penses "què tinc?". I no tens cos, ni tens diners, ni tens fama, ni amics, perquè arriba el moment de la soledat, ni tens res de res.


Només tens poesia, ja sigui un rodolí o un romanç. Només et queden records d'haver estimat. Això és lo últim que et queda, la convicció d'haver viscut amb el cor.

Autènticament.

Diada Nacional de Catalunya

No em puc estar, precisament pel dia que és, de recordar en què consisteix aquesta celebració.

El més fàcil és pensar -i mai seria incorrecte- que celebrem el que som, com a col·lectiu de persones que són col·lectiu, precisament, perquè comparteixen certs trets comuns: una llengua, una cultura, una cuina, unes institucions...

Però no puc deixar de pensar que per molt llarga que arribés a ser aquesta llista, això no deixa de ser, en certa manera, folklore.

De manera que vull intentar -digueu-me si m'equivoco- intentar aprofundir més en aquesta reflexió. Intentaré una hipòtesi.

Penso que hem de pensar com a diplomàtics. Amb la visió del Dret Internacional, de la política internacional, com a estadistes, a poder ser (potser és demanar massa), amb una doble mentalitat: estadistes del XVIII i estadistes del XXI.

A començaments del XVIII tenim un greu problema mundial (sí, sí, sí, mundial), quina dinastia europea ha de tenir supremacía a Europa aprofitant el buit del tron dels regnes hispànics: els Habsburg o els Borbó?

La diferència és clara: els Habsburg suposen el federalisme i l'aliança amb Àustria, Alemanya, Anglaterra i Itàlia. Els Borbó suposen l'absolutisme radical i l'aliança amb França i Castella. En principi als Catalans (que gaudeixen d'independència, esclar!) els és igual un que altre perquè ambdós candidats amaguen les seves obsessions fent promeses als Estats que els han de recolzar -entre ells, Catalunya-.

Tot anava de cara per al candidat austríac, també candidat dels Catalans, quan el cosí d'aquest, l'Emperador, mor, i el candidat al tron dels regnes Hispànics esdevé, al seu torn, nou emperador. Els anglesos tenen por de donar massa poder als Habsburg, i es retiren.

A la Catalunya-Estat de l'época tenien un problema: i és que eren un estat sobirà i independent, de manera que no tenien perquè sotmetre's al Borbó quan els seu rei era l'austríac, qui els havia jurat les lleis catalanes.

Ara, anem a la situació concreta: menestrals, homes de negocis, polítics, pagesos, tots ciutadans, troben que els han assatjat la ciutat els francesos i els castellans. Per què? Perquè no volen que el seu rei sigui un Borbó, perquè ja en tenen un, de rei, coi! A més, el Borbó amenaça de prendre'ls les institucions, d'enderrocar la Generalitat, d'impedir Les Corts Catalanes, i d'imposar el sistema legislatiu, polític i cultural francès-castellà.

La reflexió és clara aleshores per a Rafael de Casanova i els altres, tots il·lustres pensadors: "Res en contra dels castellans i dels francesos, amb qui hem estat tan sovint amics i enemics, i com ho han estat entre ells. Però els seus sistemes no són pas el nostre. No hi ha motiu per a què l'imposin!".

I en aquestes circumstàncies, jo també agafaria un fusell. Més que res per la meva dèria: algú va preguntar la voluntat que tenien els catalans? Algú va intentar reparar aquella injustícia?

Posem-nos ara a la pell de l'estadista i diplomàtic del XXI: les tropes dels borbons, en entrar a Barcelona, van destruir obres d'art i biblioteques, amb les lleis catalanes incloses, van violar, van massacrar, van exterminar, van enderrocar tot el Barri de Ribera provocant un éxode de 25000 persones, i van afamar la ciutat...

Per al XVIII i per al XXI, això segueix sent un genocidi o acte de barbàrie, segons la definició que en fa Nacions Unides. I direu: d'això ja en fa tres cents anys! I jo dic: avui encara ens afecta i avui encara tantes altres nacions no ens consideren com a iguals a causa d'allò. Per a ells seguim sent pobrets-sense-estat que aspiren a tenir-ne.

Sent allò una injustícia, em poso trist quan penso que hi tenim tot al dret a ser-ne. Contra ningú. En favor únicament nostre. Estadista del XXI, tu que tens un pensament sofisticat i salves al món cada dia, amb bon enteniment i respecte tot és possible. Jo no vull trencar amb ningú, jo vull ser jo. Deixa'm ser plenament.

No és difícil entendre que necessitem que ens deixin ser. Algú coneix polítics catalans violents? Pensaments catalans violents? Institucions catalanes violentes? No. Mai. Des de l'edat mitjana que ens basem en el dret romà i en el pactisme...

I em sento impotent pensant quants lectors deuen haver arribat a aquesta línia.

A qui hagi arribat, una petició: si algun dia alguna cosa es mou a Catalunya, no li talleu les ales, recolzeu-ho: a veure què passa. Perquè de segur que en sortirà un projecte apassionant digne d'un nou capítol enginyós i sorprenent de la Història de Catalunya.

Visca Catalunya.

Si no ho dic, revento, i abans de reventar jo, que ho faci un altre:

Felicitats al Futbol Club Barcelona d'Handbol per haver guanyat la Super Copa d'Espanya d'aquest esport i més fora de casa, com ho va fer.

Felicitats a aquells que, (no) reconeixent la victòria del Barça, amb una actitud tan (anti) esportiva van (amargar) felicitar els seguidors del club blaugrana.

Perquè és de (lamentar) lloar aquesta actitud davant la vida.

Curiositats

De diverses curiositats de la vida:

- És curiós com un acte de bona fe i de bon rotllo en determinat col·lectiu de persones pot aixecar una onada de positivisme i acabar creant somriures. Entenc perfectament, doncs, els futbolistes quan parlen de moral al vestidor, bones i males ratxes.

- És curiós que una filipina et comenci a parlar en un castellà realment remot, et foti tres reverències mentre tu, atònit i adormit, a les 8.45h del matí, li descrius a la teva nòvia, en un mail, que en aquell instant la filipina et fa reverències, i que ho escrius tot en el mail mentre ella reverencia, precisament, perquè no entén el català.

Bé, curiós i surrealista de collons.

- És curiós el sentiment que desperten els nous projectes per encetar. Partim de què penso que l'ambició moderada és saníssima, de manera que els projectes han de contenir cert grau d'ambició. Com el bon vi del Duero, amb grau i cos, però en el punt just. Doncs els projectes ambiciosos, esclar... em desperten incertesa, una mica de por (com un pessigolleig lleu), ganes, i molta, molta energia. A vegades em descobreixo repetint-me una frase que em sé molt meva: "Si has arribat fins aquí, què t'ha d'espantar? Has fet coses molt més difícils." I en realitat no.

- És curiós com cada cop tolero menys la hipocresia, fins i tot en els éssers estimats. No suporto que neguin la seva naturalesa, el seu caràcter, la seva forma de pensar i a voltes hagin de fer esforços per ser allò que dubten que vulguin ser! Menys mal que mentre tot això passa, en realitat, res ha canviat.

- És curiós l'orgasme ideològic que provoca un acte de militància política, o de mera justícia. Un acte revolucionari, encara que sigui petit i desconegut, és un acte revolucionari i es fa, no per la seva propaganda, sinó pel bé que en sí comporta. Doncs fins a la Victòria Sempre!

Urbis Romae

Per fi he vist Roma. L'he degustada, l'he sentida. I realment ha estat una experiència imprescindible per a la meva vida.

Ho ha estat el fet de veure-la i el fet, anterior, de desitjar veure-la. Crec que ho he fet al punt just de maduresa. Com el bon vi. Ni massa aviat, ni massa tard. Prou d'hora per deixar-me influir, i prou tard per saber apreciar què veia.

S'hi pot respirar -si un ho vol-, la Llum dels Clàssics i del Renaixement. T'hi sents sumergit: et sents petit i alhora tocat per una sort de privilegi intel·lectual. Que crec que ja no t'abandona al llarg de la resta de la vida... has estat entre els grans.

Vaig quedar tan impactat dels Fòrums i del Panteó... quina sort el ciutadà romà actual (totalment indigne, d'altra banda de l'herència rebuda) que en sortir de treballar pot passar per allà i passejar-s'hi imaginant què pot fer la Humanitat.

Meravella d'artistes que podien per parlar al marbre i fer voleiar teles de pedra policromada. He gaudit veient cossos masculins tan ben fets (gens musculitos i ben atlètics) i cossos de dona tan generosos que avui dia trobem a faltar tan els homes pels nostres carrers. He gaudit del "Cànon" fins al límit.

Vaja que m'he deixat seduir i influir encara més si cap per la cultura clàssica i la perfecció per ella assolida fins al punt de convertir aquest meu primer viatge a Roma en un viatge iniciàtic.



(Gràcies a tu per la paciència en aquella galeria d'estatues romanes al Vaticà i per entendre la meva passió per Roma, l'antiga, la lluminosa, s'entén).

L'escuma de la proa

Marxo. He de marxar pel propi bé de la meva salut mental. Per descansar.

I vull que la nau comenci a navegar ja, que les veles s'inflin amb el vent bufant de través i ferir al mar pel mig, ben ràpid, fent tanta espuma a la proa que m'arribi a la cara quan em trobi assegut al bauprés.

Deixar enrere el port, la terra, el soroll, no em sap greu. Només em trenca el cor que, de moment, Penélop resti a l'illa.

Per això vull començar a navegar ja sense mirar enrere, perquè diuen que el moviment de les onades i la quietud de la nit fan oblidar les penes de la terra, les misèries...però Penèlop és un do dels déus.

A la postre, els saltirons de la nau, el vent constant i el seu pensament em faran virar, ben audaç (Audaces Fortuna iuvat), per tornar on sigui Penèlop, la meva illa, la meva Itaca.

PS: Jo no trigaré deu anys a tornar, com va patir Odisseu.

Your magic

It’s a kind of magic
It’s a kind of magic
A kind of magic
One dream one soul, one prize
One goal, one golden glance of what should be
It’s a kind of magic
One shaft of light that shows the way
No mortal man can win this day
It’s a kind of magic
The bell that rings inside your mind
It’s challenging the doors of timeI
t's a kind of magic
The waiting seems eternity
The day will dawn of sanity
Is this a kind of magic
It's a kind of magicT
here can be only one
This rage that lasts a thousand years
Will soon be done
This flame that burns inside of me
I’m hearing secret harmonies
It’s a kind of magic
The bell that rings inside your min
dIt’s challenging the doors of time
It’s a kind of magic
It’s a kind of magic
This rage that lasts a thousand years
Will soon be, will soon be
Will soon be done
This is a kind of magic
There can be only one
This rage that lasts a thousand years
Will soon be done
Magic – it’s a kind of magic
It’s a kind of magic
Magic, magic, magic, magic
It’s magic
It’s a kind of magic

We shall overcome

Incomensurable, el Boss.



(Visiteta a l'Fnac).

Ora pro nautis

Necessitava, com un delirium tremens genètic, la meva dosi de mar. De sal enganxada a la pell, de barba, de canyes i unes quantes passejades, d'aquelles en què et sents ben acompanyat, introduït en una conversa amable, alegra.

Era imprescindible gaudir d'aquella briseta que sempre bufa als apartaments de platja quan et disposes a fer un sopar frgual (que no escàs) composat pels millors productes d'una terra banyada per un mar sense marees.

Avui tot era més tranquil. L'autobús tenia proa, popa, babor i estribor, i a l'asfalt, enlloc de motos, saltaven dofins i alguna tonyina. M'he lligat al màstil davant del cant de les sirenes, i no he deixat de pensar mai en la meva illa, Penèlop.

Piu

Suspiro per un bocinet de la seva pell.

Per un centímetre quadrat que em pertorba, que em sembla la seva essència, el seu racó més íntim, el meu país.

Casa meva, en tant que només m'hi permeto acudir jo a xiuxiuejar-li que, precisament, aquell tros de la seva pell em torna boig.

L'entrada a un món d'esgarrifances i rialles, de "gallina en piel", de cabells desordenats que no es pentinen mai. Cabells que altres dones els dominen fent-ne una corba i engabiant-los darrera la orella.

Una pell, uns cabells, un aroma, que només de mirar-te m'evoquen un mar, unes cultures, un caràcter, uns cultius, guerres i aventura.

Piu grecca, que italiana.

Draculín

Imagini's el lector, el següent personatge dels que habiten la Diagonal:

Un pijo, pijíssim, vestut de tratjo, però esport. Americana fosca i corbata vermella. El cabell pentinat... no només pentinat, aixafat, cap enrere amb kilos i kilos de gomina. Entrades prominents i nas corbat.

Sabeu què menjava?

Sí, el mític gelat "Drácula".

Iberus

Jo era perfectamanet conscient de què aquesta sortida a l'Ebre, aquest descens en canoa al més pur estil indi, seria un gran record. De fet, aquest va ser el principal motiu per fer-ho: cerca deliberadament dues jornades memorables.

I ho hem aconseguit. He quedat particularment encantat amb la verdor dels marges del gran riu (frontera entre Carthago i Roma, en el seu moment). He quedat encantat amb la vida que l'omple. Apart bromes el lema és clavat: "Lo riu és vida". Ho és.

He quedat impressionat, també, per la gran quantitat d'aus que habiten el riu, i els peixos, i la calma que omple tota aquella vida que espera més escalforeta per esclatar, a primera hora del matí. Esdevé un gran esforç haver de remar en aquells instants, perquè tens la sensació certa de què pertorbes quelcom que està fora del teu abast, i que mai tindràs el dret a pertorbar.

La ciutat, el campament, la gent, i centenars de records que aniran quedant per anys i panys. I, aquest cop també, han estat viscuts amb Ella. I doncs què menys, per una dona així? Quina força, quina energia, quina paciència, quins ulls, quin riure, i quins braços!

Bona nit, libél·lula meva!

Avui és un d'aquells dies en què un hom ha aconseguit matar dos ocells d'un tret.

A més, és d'aquells en què un se sent orgullós de la seva professió. Sí, com a les pelis de metges, en què després de hores de tensió, el metge de la serie surt triomfant i tots els espectadors adolescents decideixen esdevenir metges... doncs això, però en advocat.

A una família els prenen dos nens, la Generalitat, -no per maltractament- sinó per no cuidar-se'n prou bé. I aconsegueixes les dues coses, salvaguardar el benestar dels nens i, alhora, que els pares vegin reconeguts i exercits els seus drets.

Suposo que deu ser el més semblant a defensar els interessos d'un pres culpable. Que és pres, però té drets.

Tot això ho dic perquè ha estat un matí força dur: baralles, discussions, al·legats, llàgrimes, escrits, entrevistes... dos nens que no són a casa seva, i uns pares que, de cop i volta, s'adonen del que han fet. O millor, del que no han fet.

Buf. Aquesta nit dormiré ben pla, i amb un somriure de satisfacció. El nen petit ha menjat, avui, i els pares el podran veure dilluns.

Cada cop tinc més clar que la meva nòvia, Ella, la Mon, és una dona excepcional.

Tenir-la al meu costat, tot i que pugui semblar un tòpic, és una sort. Una amiga incondicional.

El cas és que quan penso en Ella -constantment- estimant-la, no puc deixar de recordar en el pensament que vaig tenir el primer cop que vam parlar: "Cuida-la".

Com si fos una ordre dels meus gens o d'algun avant-passat.

Clavo mi remo en el agua... llevo tu remo en el mío... rema, rema, rema!

Traumatologia

Entenc i comparteixo que tothom (jo el primer) té els seus traumes, obsessions, pulsions i pors constants i bàsiques.

De fet penso que aquestes anomalies tan característiques de cadascú formen part de la seva configuració com a persona...

Però fer d'aquest traume el leit-motiv de tot un blog... potser és massa exagerat, no?

La Inquisició a València

Em resulta llastimós que hi hagi gent que vagi a València a proclamar als 4 vents la idea de família. La seva idea de família. Una idea de família. Que sovint ho facin de la següent manera: Dient "Família", com a dogma, i aleshores explicant "contra otras famílias" o "contra quien quiere destruir La Família". Els he citat en castellà?

Em sembla patètic que uns monarques s'agenollin davant del Papa. VBI SVNT aquells reis que creien que ells eren el poder terrenal i que el Papa només havia de resar? On són els Emperadors? Finalment, el poder de l'Emperador s'ha sotmès al del Papa?

Trobo patètica tota aquesta mostra de riquesa, barroquisme, i catolicisme mal entès. Tots aquells capellans, bisbes i cardenals, grossos, que no podien ni ajupir-se a besar la mà del Bisbe de Roma, li han regalat un calze d'or. D'or! I parlaria de la gana al món, de les Ordes Mendicants de l'Esglèsia, de les malalties... però és que a un munt de morts dels que la Generalitat Valenciana n'és responsable, només els pagaran 60.000 €, com a molt!

Senyors, una t-10, val 6 €, una T-Jove 100 €, i un mort al Metro de València només 60.000 €. Ara, una visita fugaç del Papa: 800.000 €. Aquest home encara no deu haver descobert Atrapalo.com, on hi ha escapades de cap de setmana des de 60 €.

Finalment, un parell de reflexions eclesiàstiques més: heu vist que en Benet XVI du sempre alguna cosa vermella? Avui duia una petita capa vermella i les sabates (com un pallasso). En Joan Pau no solia dur res vermell. Sapigueu que l'ús del vermell està reservat als caps d'Estat i Emperadors, i en l'Edat Mitjana, al Papa... després de 20 anys d'haver-ho oblidat, se'ns presenta aquest amb colors vermells per recordar-nos que ell és un Poder real.

I és que, recordeu d'on ve: de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. És a dir, el que fa 50 anys era la Inquisició, a la que se li va canviar el nom. Ateus, Agnòstics, Homosexuals, Bruixes, Nassos d'Àliga, Judaitzans, Nous Cristians, Blasfems, Càtars, Detestadors de Porc... DESCREGUTS EN GENERAL, compte que aquest ve a cremar-nos.

Pluja d'idees

* Impressiona molt veure com els teus avis fa 50 anys que es van casa, i 59 que són parella. Crec que el truc està en la paciència de la Iaia, i en el caràcter de l'Avi.

* Posats a impressionar, la primera imatge de la Mon a l'andana del metro. Quin tros de dona. Això és elegància i glamour. Com si ens trobèssim de nou a Puerto Banús, però al Port Olímpic.

Per cert, que un se n'adona fàcilment, de què cal que siguis tu qui vagi del meu braç al llarg de la vida, o jo del teu, però com si d'una oració complexa es tractès, ja sigui per copulació o juxtaposició, cal que estiguem un al costat de l'altre per a complementar els nostres significats.

* Segurament tinc millors companys de feina del que creia. Mai en faria dependre totalment la meva vida professional, perquè tothom té interessos que en un moment o altre poden diferir dels propis, però no em puc queixar.

Carregat amunt i avall, que semblo el Pare Noel. La gent em mira, em pregunta, s'encurioseix, i a voltes somriu. Amunt i avall, tot barrinant sobre la propera càrrega. Quant de misteri! Amunt i avall traginant ara això, ara allò, ara a buscar allò, ara a preguntar sobre allò altre. Ara a encarregar una mica d'il·lusió. Amunt i avall, cansat com una mula.

El dia d'un Clark Kent qualsevol

Arribo a casa pensant en aquest post, i en arribar, l'he acabat. Però justament en arribar, també he notat que al llarg del meu camí a casa s'ha produït un fenomen ben curiós i alhora normal. Anem a pams:

Ha estat un dia dur, avui. Estic xafat, stressat i cansat. Penso en aquella tira còmica de la Mafalda en què ella i el seu germanet ajuden a entrar al seu pare, destrossat de tot el dia, a casa. Dient-li a sa mare: "Cada día enviamos un padre a la oficina, y ellos nos devuelven ESTO".

No puc dir que em senti explotat: sincerament seria una burla dir que estic explotat, sabent de les condicions en què es treballa al Món, però sí tinc molta feina, i a voltes la responsabilitat em resulta un pel feixuga: se m'encomanen tasques d'un advocat de 15 anys d'experiència, i amb prou feines si en tinc dos, jo.

Sí que estic molt orgullós. Sí que aprenc coses noves cada dia. Vaja, d'aquells moments en què em treuria la càrrega de l'esquena i li diria a algú "té, aguanta un moment".

***

Paral·lelament, avui he seguit un camí més llarg i més entretingut per arribar a casa (no, Lector, no et diré què he fet, que hi ha roba estesa) i ha estat curiós sentir com, a mida que anava passant l'estona, se m'anava passant el cansament mental i emocional de tot el dia. La culminació ha estat en arribar a casa: al refugi. On em sento, com un nen, protegit de tot el que hi ha afora, on puc penjar la pell de tauró i esdevenir un peixet normal i corrent: una sardina, un llucet petitó, una balena ruixadora, o un berat.

***

Aquest migdia, Ella m'ha donat una sorpresa. M'ha encantat. Sempre tan guapa... però al que anava. Tal com l'he vist, allà al Metro, ha estat com si el meu (poderós) subconscient l'haguès col·locat allà, com per concedir-me un desig o fer-me una broma pesada. Però, per sort, hi era de debó.

A Toxa

Ja fa gairebé una setmana que vam marxar, i una mica menys que vam tornar.

Vam estar al paradís... bé, en realitat el paradís va ser mental.

Individualment, vaig tenir la sort de conèixer un país nou, un país que respirava cultura celta des de la verdor del seu paisatge, el luscofusco, i les trapelleries de la marea. Vaig conèixer l'Atlàntic des del Final de la Terra. Encantat.

La festa va ser molt maca, i l'ambient també.

Amb Ella vaig tornar a conviure. Va ser una sort. Va ser una sort sentir el seu aroma per tota l'habitació. Només despertar-me pel matí, era d'Ella, del primer que prenia consciència. Aquest era l'ordre: negra nit, jo, llit, Ella, Galícia, La Toxa...

I el Mar, el mar... el mar... el Mar per tot arreu, el mar com a vehícle de l'esperit. Els seus rínxols, el mar. Un mar negre, perfumat d'una sal dolça, fresca.

M'ha semblat que el món donava voltes sobre una sola rajola. Un ball innocent, deixat anar, de dins, de l'ànima. Una rajola desgastada, gris. I res, res, res, tot negre, al nostre voltant. Molt poques sensacions: xiuxiueig de gent inexistent al passar, la brisa, un tren ple de gent que ens aplaudeix somrient, el teu cos ferm i tendre, les galtes suaus, i una música, una veritat. Gairebé un dogma, que estem enamorats.

El Barça és el millor equip d'Europa.


(Silenci i cara de satisfacció profunda).

Trompa

La notícia és coneguda: ahir els elefantes van decidir acudir junts al seu cementiri selvàtic. Van acabar.

Com tot PAKI faré el meu relat de vida paquidèrmica (que en cap cas pretén comparar-se a d'altres més ancians):

- Encara no fa ni dos anys que en conec l'existència, i reconec que en un primer moment van ser per a mi una excentricitat. Un grup extrany, de tendència underground, amb lletres rares, i una veu entre mística i desafinant.

- Seguidament van començar a omplir espais concrets en el meu temps i llocs (com a l'autobús, tornant de fer classes a Esplugues), moments en què pensa en Ella. Ella que me'ls va presentar. Esdevenint així la BSO d'un temps i uns pensaments.

- Vaig escollir, de les que havia sentit, aquelles cançons que vaig pensar que eren les meves preferides.

- Aleshores, van venir els núvols blancs. I l'FNAC. I la Media Luna, criticada a fons en favor dels Elefantes... total que -conservant el meu etern escepticisme- jo ja havia esdevingut PAKI. En part perquè gent del meu entorn els segueix de fa temps i els fa gaudir.

En part per la bona música i la bona lletra.

En part perquè ahir va desaparèixer un grup de comportament elegant, emocionats i molt agraït.

Doncs si marxen, gràcies per la feina feta, i que el vent els sigui favorable.

PS: Se m'oblidava. A mi tb se'm va fer un nus a la gola, en algun moment.

Va deixant pistes per tot arreu.

Com una nena entremeliada que en realitat vol que l'enxampin.

A tot arreu em trobo un signe del seu somriure i la seva vida. No hi ha lloc on no m'hagi enrecordat d'Ella.

Milers de llocs físics, i mentals. Hi ha multitud de records impregnats de Mon. I no hi ha reflexió que s'escapi del seu accent.

Són (és) com petits tresors. Petites sorpresetes d'un joc de pistes que em du, de forma irremediable, a Ella.

La trobo a faltar. I, alhora que la trobo a faltar, és quan més SÉ que hi és.

T'estimo.

Pocs anys després de la mort de IESVS, a l'Anatòlia, un centurió romà, pretesament de religió cristiana, mata a cops de PILVM -llança- una mena de gran llangardaix de la zona, que aterrava a pagesos i pastors.


Mil anys després els almogàvers de Roger de Flor, explicats per en Ramon Muntaner, hi tornen, i rememoren Sant Jordi, patró de la guerra i la cavalleria.

En tornar, en Ramon Muntaner ho exposa a la seva CRÒNICA. Feia temps que els Comtes del Casal de Barcelona havien pres al Sant de la creu vermella com a patró, però des de Muntaner, passant pel Renaixement a la Corona d'Aragó i fins a la impremta, en aquesta terra es comença a agafar un delit per les lletres...

I fins ara, que fem tuf, de roses i tinta, de civisme i passejada, de parella i amor, de versos i somriures... de l'única festa d'aquesta ciutat, Barcelona, que no necessita de CAP mena de màrqueting.

La felicitat és, també, poder comptar amb un Sant Jordi més, viscut com sempre, a les espatlles. I com un privilegiat, amb Ella.

Impressionant veure el meu cosí com ha dit "Mona" en reconèixer el paquet que jo duia a la mà, i havent-me donat un petó.

La resta de la setmana santa, si cal fer-ne un balanç es pot resumir en: temps amb ella, viatge amb/per ella, família, i algun ensurt clínic que mira, val més que quedi en això i llestos.

Ah, i lectura, lectura, lectura... que s'acosta la festa més bonica de totes, Sant Jordi.

Recordar els orígens del nostre gran amor és més necessari del que sembla. I que la carn vol carn.

Sobretot mirades còmplices. Cabells coneguts, paraules mudes, i aromes donats.


Sentiments compartits. I moltes, moltes rialles.

Gnosticisme

Ara, National Geographic, presentarà al Món un manuscrit que defensa a IVDES ISCARIOT. I el presenta com el deixeble preferit de IESVS, el seu més fidel deixeble: aquell que l'entrega per a què el Sanedrí es carregui al Mestre.
Primer m'ocuparé de la notícia en sí i després de la llegenda. De manera que el lector pot deixar de llegir-me quan s'aborreixi:
Pel que fa a la notícia i la ostentosa presentació de la Societat, doncs em sembla molt malament: no cal fer una gran operació de màrqueting d'una de les claus que els gnòstics sempre hem sabut. Res de nou sota el cel.
Han pretés sorprendre al món, i s'han equivocat: el Món ja sap massa coses com per sorprendre's, i el Món prou feina té com per ocupar-se del que realment va succeir a Palestina sota el protectorat Romà de l'Imperi de Tiberi.
Cap telenotícies n'ha fet més cas que explicant-ho. El Vaticà no s'ha enfonsat deixant un gran llac al mig d'Itàlia, i entre els cristians ortodoxes -a destacar la secta copta-, és com si se'ls hguès dit que plou de dalt a avall.
Ara bé, potser sí que ha servit per despertar alguna ment atontada per segles d'engany. La pastilla vermella. Potser algun catòlic romà ha dubtat i ha pensat que només cal fer servir el seny i el sentit comú. Potser comptem amb algun gnòstic més al planeta.
Perquè, qui creu que IESVS no va tenir fills? Qui creu en la virginitat de Maria? Qui creu en la prostitució de Maria Magdalena? Qui creu que els apòstols no eren més que un grup d'intel·lectuals i burgesos? Qui oblida que IESVS no era més un rabí jueu dipositari dels secrets palestins, sinaics i aràbics de milers d'anys de nomadisme? Qui oblida a Plató en la ment de Sant Pau? I qui cregui en la resurrecció, siusplau, que no oblida la hivernació i el coma induït.
Només una petició, el Graal, oblideu-lo. Massa important per jugar-hi.

Aliança

L'altre dia, mon pare, va anar a arbitrar a Olot.

I es va trobar un anell a la dutxa. Ben senzill. D'or, grassonet, sense cap motiu, llis i, per dins, més brillant.

Jo vaig ser qui, en arribar ell a casa, va inspeccionar l'interior de l'anell. Hi havia un nom de dona i una data. De segur que és una aliança de casament.

Evidentment, pel relat del meu pare, és impossible saber de qui és. Vaig dubtar, però és evident que té raó.

Prenent aquesta premisa com a certa i que, per tant, l'amo no recuperarà mai aquest anell, em fa pena. És com dolorós.

Imagineu aquest home, normal, sincer, honest, fidel, que torna a casa tranquil, i s'adona que ha perdut l'aliança. I la dona que veu que el seu marit ha perdut l'aliança?

Només espero que s'estimin prou, l'un per a ser capaç de dir la veritat, que l'ha perdut, i l'altra de perdonar. I els dos, que al llarg de la seva vida això no generi eterns retrets i amargues discussions. En definitiva, espero que encara els quedi una espurna d'amor juvenil: aquell en què un pensa que al final el seu amor és per l'altra persona, totalment nua de cap guarniment.

Després de tants anys i és ara, que em començo a adonar de la grandiositat d'un llibre d'escasses pàgines que vaig llegir a segon de BUP. "El árbol de la ciencia", es deia.

El vaig considerar aborrit, d'un realisme pesimista angoixant. D'un pesimisme antihumà. Massa filosòfic, massa Kant, i massa Nitszche. Vaig pensar que contenia escenes massa fosques, massa racons bruts.

I ara m'adono que no. Que jo era excessivament immadur. Aquest llibre contenia un tros de La Veritat. Una veritat que alguns de nosaltres, vianants corrents, coneixem en les profunditats de la nostra ànima -ferida- des de fa molt de temps:

Pensar. Saber. Conèixer. Crèixer. Volar. Imaginar... té un preu. I pot causar la infelicitat.

També la felicitat. Però un cop ho has tastat, com la poma de l'arbre, ja has caigut a la trampa.

Tinc alguna idea per fer posts semblants als de l'Abuelo: he vist alguna ex, mon germà fa de periodista (aquí ja es veu que les idees que tinc són de diferent nivell d'importància), vaig al gym i tinc agulletes, la feina se'm menja, dissabte i diumenge farà un sol mil·lenari...

Però últimament sento que Ella, la Montserrat, se'm fica dins. Com un bé de déu d'aigua calentona a l'hivern tocant a la pell. Ella, tan tendra, tan dolça... Em penetra els porus de la pell, abastant-me tot amb el seu aroma que m'obstino a prendre amb el nas i les mans. Amb els ulls si cal.

Però com l'estimo tant?

Poder per decidir

Sé que aquest post em farà més mal que bé, però vaig:

Vull treballar per a mí. Decidir mensualment el meu volum d'ingressos, no en base a l'avarícia d'altres, ni tan sols de la meva, sinó en base al meu temps de felicitat. Decidir jo si em fico cada dia a la borágine, o bé si escullo un carrer tranquil i familiar per al meu despatx.

Decidir jo si aquella tarda ho dono tot treballant, o ho dono tot fent versos.

Miles et oratores

Jo segueixo a la meva:

- D'una banda, i me n'alegro molt, es crea, per una majoria abrumadora de 170 Estats a favor, 3 abstencions, i 4 en contra (EUA, Israel, Iran, etc), el Consell de Drets Humans de Nacions Unides. La Mafalda estaria contentíssima. Sembla que el Món ha assentat el cap. Un desig: que sigui el contrapés del Consell de Seguretat.

- De l'altra banda, cada dia veig als militars del quarter del Bruc corrent per la Diagonal. Homes joves, forts i corrents... intel·lectualment, dubto, però no crec que siguin gaire espabilats (només per al seva condició de militars, sí). Però jo li comentava a un intel·lecte amic: quina productivitat té això? Corren, disparen, criden, desfilen, condueixen vehicles, ascendeixen, pelen patates, miren mapes, inventarien armes... uf, molta feina! Val, però realment què fan? Què aporten a la societat?

Doncs anem a veure si comencem ja a pensar en la desmilitarització universal, sense condicions. Però no només pensem en la desmilitarització dels exèrcits, sinó també de les mentalitats.

Un cap de setmana de sol

Crec que ja ens calia un cap de setmana com aquest (com aquells).

Tot xerrar, riure, comentar, estar d'acord, abraçar-nos, mirar-nos, remugar (quejoso power), cotxe, sol, mar, molta, molta pell, trapelleries, caminar.

Un d'aquells caps de setmanes que, en acabar, em feien fer un post com aquest, ple de verbs positius de primer conjugació compartits amb Ella.

Utopia, siusplau

Vaig a enumerar, per esclarir-me jo, mi, me, conmigo mateix:

* Iran (de la Q a la N). Armes atòmiques. Al-Baradei i Consell de Seguretat... els Falcons yankees i el mateix Bush. Jo ja vaig dir que l'Iran ens costarà disgustos, però... Pudor.

* Protestes d'estudiants a la Sorbona, amb batusses incloses contra la poli, perquè a França l'acomiadament de joves serà lliure. Només una idea al cap: '68.

* Couso. (De qui tinc un petit pòster al darrere de la porta que m'impedeix oblidar tot el que vam viure amb la Segona Guerra del Golf). Dos decrèpits magistrats de l'Audiencia Nacional arxiven el cas. I una p... merda! Maten el meu germà i arribo fins a on calgui. Tots amb els Couso.

* Aquí, a casa, seguim igual: maltractaments, violacions, assassinats, diner brut, res de nació, res de llengua, oblit de la història. I més enllà, també igual: noves formes de violacions de drets humans, fam, dolor, crits, crueltat...

Quina llàstima. Semblava que duiem una temporada bona. I ara resulta que tot estava igual. O bé és una errada a Matrix, o l'únic que canvia és el dígit que senyala l'any que corre.

Per acabar una alenada d'aire:

"Utopia. Utopia necessària com el pa de cada dia".

Pere Casaldàlgia.

Persona. Bisbe. Teòleg de l'Alliberament.

Mentre escric aquestes paraules penso que quan hagi escrit la propera línea hauré tret la bossa del gimnàs de l'armari.

(Acomplert) I mentre escric aquesta penso: no només he tret la bossa sinó que està gairebé llesta, però m'he oblidat de treure el pantaló de xandall i la "dessuadora" (sudadera, vaja). Doncs vaig.

(Acomplert) Ja està.

I poc a poc m'adono que avui he anat assolint tots els meus petits objectius (amb millor o pitjor grau d'optimització).

CONCLUSIONS: - Res de mandra. La mandra fa més mal que mandra.
- L'actitud de superació i de certa alegria en fer les coses ajuda moltíssim.
- Qui té qui l'estimi, té un tresor. Té vida.

Vull dir, res no és fàcil. Res no és regalat. Cal ficar-s'hi dia a dia.

Vull dir que hi ha moments en què no pots tragar més. I t'adones que ets humà. T'adones que necessites que t'estimin, que et minimitzin els problemes, que t'ajudin a trobar solucions... i això ho fa la gent que t'estima.

Gràcies.

Val ja hi sóc.

Al principi molt bé.

Però començo a estar cremat. Símptomes: insomni, angoixa, tristesa, stress, ... total, que sento molta pressió.

Tothom vol les coses per ahir. I hi ha qui solament ostenta la titularitat. Hi ha qui delega fins a l'infinit (a veure quan em posen a mi un subordinat..., per delegar, dic).

El pitjor és que de tant en tant em sento trist. Encara més, no em sento lliure.

Hi ha coses bones: aprenc exponencialment, estic ben considerat professionalment i tot això és necessari per arribar a treballar per a mí que, no fotem, és el meu objectiu.

Sí, aleshores encara podré arribar a treballar més... però per a mí. Aquest és el quid.

Iaia

Anava caminant pel carrer, quan en una parada de bus he trobat una figura que m'ha resultat moooolt familiar. Era la meva àvia materna, i padrina meva. No diré que la meva preferida, però ja ho he dit.

Ha estat extrany veure-la allà, com des de la distància. Perquè més que trobar-me una persona, m'ha semblat que em trobava un record, un temps passat, una educació. Això m'he trobat un record. Tot i la modernor de la meva àvia. Ja us ho explicaré...

Aleshores, l'he acompanyat a casa. Què voleu, davant d'això he renunciat gustosament a escoltar el Barça. Em parlat de tot i res, d'abans i ara, de la meva talla, i de la meva bellesa... tòpics en les àvies. Quan hem arribat a casa seva... una casa solitària des de fa molts anys, d'una dona vídua, valenta -molt-, independent, amb caràcter, tendra, apassionada i ferma. Però la casa, encara ara, segueix sent alegra.

Sabeu? En entrar a aquella casa, en veure aquells colors de tota la vida, aquells olors, barreja de productes capilars -era perruquera-, netedat, cosmètics i una mica de menjar, m'ha fet pensar una cosa bonica, un motiu per no perdre mai cap esperança: en aquella casa, en aquell espai, sempre, sempre, sempre, s'hi guardarà la meva infantesa, com si d'una reserva natural es tractès.

Sol a la pell

Necessitava unes vacances. Un "trencar". Un descans. Un no pensar en res, i pensar en tot. Un passejar, no preocupar-se, esmorzar, sopar al llit, mirar-La amb tot el deteniment imaginable (encara que Ella mereixi un capítol apart), necessitava passejar, i caminar, i protestar, necessitava riure, una mica d'art, descobrir, i verd.

Necessitava sentir el sol a la cara. El vent xiulant en passar entre els dits.

Necesstiava que s'adormís al meu pit. Que em despertés a mitja nit. Agafar-la per sorpresa, dient-li des de les profunditats que l'estimo. Necessitava respirar el seu aroma sense més rellotge que el d'un horari voluntari i gens apressat. Necessitava les seves rialles i trapelleries. Sentir la seva escalfor, i les seves mans còmplices buscant les meves, i a l'inrevés.

He descobert que el sol s'amaga als seus iris, i la primavera, a una arrugueta que li neix a la comisura de l'ull i es perd en la neu verge de la seva pell.

Necessitava tornar per recordar que, si vull, això ho tinc cada dia.

Optimist

Una mena de conxorxa reaccionària-administrativa m'ha impedit agafar el transport públic amb normalitat, avui. Total, que a primera hora aquestes coses sempre posen de mal humor. Però ha arribat un punt geogràfic i mental del meu íter cap a la feina en què he dit "ves-hi caminant, què avui fa sol!".

I apa, ja hi som, explotant la meva faceta xirucaire, a la que em nego a renunciar.

En arribar a la plaça Francesc Macià, amb Pau Casals, esperant al semàfor, aixeco la vista i contemplo la façana d'una de les cases majestuoses que hi ha en aquell indret. Amb aquells finestrals, aquell senyoriu de reminiscència anglesa... i precisament un dels finestrals era obert de bat a bat, tan gran i tan ample, que no sabies si el carrer entrava a casa o a la inversa.

Mentre encadenava tots aquests pensaments, n'ha aparegut un operari (vestit de blau) amb tot d'estris per netejar aquells infinits vidres. Em mira de dalt estant. Ens mirem. Somriu, i m'aixeca el dit polze ("Bon dia!"), i jo li dedico el meu més ampli somriure ("Bon dia, company!").

Ha estat màgic.

Em mires...

Em mires, entregada, des de la poca altura que ens separa dempeus estant. I els teus ulls em parles, m'aclareixen la ment, i esdevenen d'un exotisme asiàtic de tan oblicus que es tornen quan em somriuen.

I què vols? No ho puc evitar. No vull evitar pensar-te com l'èsser més preuat del planeta. Una nena de qui tenir cura, una il·lusió per anar fent crèixer cada dia, i una persona per qui es lluita per no decebre mai.

Em fas totes les trapelleries que vols. Saltes, corres, m'empaites, em mossegues... i ets com una bomba de vida, com un fenomen de la natura: així com un arc de Sant Martí, o un arbre amb fulles noves, o la bola del sol. Tens en mi l'efecte regenerador de Gaia: quan sóc amb tu, res és més important que viure sent nosaltres.

Però comets un error. M'has demanat que et digui una cosa. I no vull. No vull dir-te res. "Dir"...

No.

Entén que jo sento que encara és més absolut que res que pugui dir.

És, serà, ha estat i va ser. Què vols saber, dama curiosa, dama trapella?

Quin pensament absurd t'inquieta, petita, dolça meva?

Estic enamorat de tu. I el que encara és més important: t'estimo avui. I fa molt, i molt de temps que sé que l'amor que avui sento per tu és pesat, potent, dur, rialler, sa, salvatge, trapella, tendre, il·lusionat, romàntic, projectista, madur, amable, sexual, quotidià, espiritual, fraternal. Etern.

Esperit olímpic

Jo sóc dels que s'altera quan li diuen el que ha de fer. Ja ho sé el que he de fer, i que m'ho diguin doncs semblaria que em pot desincentivar.

D'altra banda, quan em provoquen, reacciono desmesuradament. Recordo quan jugava a hoquei. Quan l'entrenador ens mirava i ens deia si només érem capaços de fer allò, o si ens deixaríem guanyar d'aquella manera, sense oferir resistència.

O estudiant: calia anar més enllà, superar les barreres. Intel·lectualment crèixer, crèixer, acumular i acumular. Per un esperit de superació. Tens aquesta edat, i aquest nivell... però saps que pots anar molt més enllà. I no ho faràs? Al final vas més enllà.

És aquesta mena de resort que alguns humans tenim -no tothom cau en la provocació per superar-se, per lluitar, per caure vençut deixant-hi la pell-. Aquesta reacció extraordinària que ens fa éssers superiors.

I avui -jo no era ningú per transmetre-li, ni molt menys- he pensat que cal no perdre mai aquest resort, aquesta voluntat de acabar vençut, però simplement perquè no podies aguantar més, no perquè t'has deixat portar. Calia pensar en aquest "va, fem-ho, intentem-ho".

Però és tan fàcil dir-ho quan el meu cos em respon, quan sóc jove, estic a casa i tot va bé... Per això, també penso que els més grans de vegades ja fan prou aguantant.

Aguantar, aguantar, i superar, superar fins al final. Fins a la mort. Fins a l'últim alé, fins que les cames no responguin, fins que tot sigui llum o la fosca ens envaeixi, embriagar-se amb la follia de la última lluita desesperada, no tenir res més al cap que la victòria. Acabar la pròpia vida amb el sol pensament d'una possible victòria: la d'haver-te entregat al Món.

IF

Si guardas en su puesto la cabeza tranquila,
cuando todo a tu lado es cabeza perdida,
si tienes en ti mismo una fe que te niegan
y no desprecias nunca las dudas que ellos tengan.

Si esperas en tu puesto, sin fatiga en la espera.
Si engañado no engañas,
y no buscas más odio que el odio que te tengan.
Si eres bueno y no finges ser mejor que lo que eres.

Si al hablar no exageras lo que sabes y quieres.
Si sueñas y los sueños no te hacen su esclavo.
Si piensas y rechazas lo que piensas en vano.
Si tropiezas el Triunfo, si llega la Derrota,
y a los dos, impostores, los tratas de igual forma.

Si logras que se sepa la verdad que has hablado
a pesar del sofismo del orbe encallado.
Si vuelves al comienzo de la obra perdida
aunque esta obra sea la de toda tu vida.

Si arriesgas en un golpe y lleno de alegría,
tus ganancias de siempre a la suerte de un día,
y pierdes, y te lanzas de nuevo a la pelea,
sin decir nada a nadie de lo que es y lo que era.

Si logras que tus nervios y el corazón te asistan,
aún después de la fuga de tu cuerpo en fatiga,
y se agarren contigo cuando no quede nada,
porque tú lo deseas, lo quieres y mandas.

Si hablas con el pueblo y guardas tu virtud.
Si marchas junto a reyes con tu paso y tu luz.
Si nadie que te hiera llega a hacerte la herida.
Si todos te reclaman y ni uno te precisa.

Si llenas el minuto inolvidable y cierto
de sesenta segundos que te lleven al cielo.
Todo lo de esta tierra será de tu dominio,
y mucho más aún, serás hombre, hijo mío.


Rudyard Kipling.

(Trad. M. Menéndez Pelayo)

Ressenya futbolística

A dia 23 de gener de 2006 he sabut que El "Loko" Abreu -exjugador del Depor- està jugant a Mèxic, al mateix equip que en Pep Guardiola. Quins companys de tribulacions crea el futbol... Quantes llegendes del peupilota en tan poc espai.

En tot cas, VIVA EL COMANDO ABREU!

Té, Atena.

Demà, Atena, et deixo les meves ales.

Es posen al turmell, i et permeten fer meravelles: només cal aquella espurna a la mirada i tenir algú amb qui tornar amb il·lusió.

Només cal volar.

Malgrat tot tinc ganes de tenir trocets de vacances ;)

Vull dir, una tarda a casa treballant amb calma, una obra de teatre, una trucada llarga, llarga, o un dinar sense pressa, un sopar golut, patir mal de galtes rialleres, tenir una conversa d'aquelles còmplices -tan especials- que sembla que podrien durar eternament -sí, sí, als seients del darrere-, fer esport, anar fer esport i acabar fent el mandra, escriure, sentir i donar-se bocins de poesia, fer trapelleries, la migdiada, i de nit... anar a dormir tard! O bé, treballar, malgrat tot/s, amb un somriure feliç als llavis.

I anar fent! Què, total, qui no gaudeix d'aquest regal és perquè no vol!

Permeable

Estàs de viatge de plaer. Estàs molt ben acompanyada i no trigaràs a tornar.

Però, què vols? T'enyoro.

De segur que és tot psicològic (evidentment ho és), vull dir: que potser és el fet de no poder comunicar-me amb tu de cap manera. Potser per mail. I aleshores, com que em sento més sol. Em falta un membre de l'equip: qualsevol inquietud, sentiment, broma, renec, tot t'ho explico... i ara m'he trobat, de cop, en un monòleg.

No és difícil pensar com em respondries, o què diries tu. Però entén, siusplau, que el que enyoro és la teva presència, i demà enyoraré les teves rialles i bromes, enyoraré la meva part del joc... perquè no hi seràs.

I cert que tornaràs, i que no és cap drama. No ho entengui així cap lector.

Potser, simplement, és que ja no entenc la meva vida sense tu.

Ara ja ho has fet, la teva essència m'ha penetrat, des de fa molt de temps, fins al moll de l'os.

NERVIOS perquè han vingut els Reis!

Confesso que malgrat la meva edat i el meu tamany, encara em poso nerviós per Reis. Encara noto la màgia de l'ambient, encara tinc il·lusió i encara em quedo bocabadat amb la cavalcada, i encara em quedo al·lucinat cada 6 de gener quan surto de l'habitació al menjador a veure els paquets.

Per cert, si heu vist la vinyeta de la Mafalda (amb el seu inseparable Felipe), aquesta nena bufona, riallera, saltimbanqui i amb una mica de geni, no us recorda a ningú?

;)

(Ja sabeu, per veure bé la imatge feu click sobre ella)

El 2006 no ha portat res de nou, tal i com podria pensar la mateixa Mafalda -tot i que no la crec tan ingènua-, no hi ha hagut grans transformacions: res de nou en el desert de la política internacional on l'únic que canvia és la posició de les dunes, i res de nou sota el cel, pel que fa a justícia humana (o el que alguns "progres" oligarques han donat a conèixer com a "justícia social").

Sincerament tinc un parell de pensaments o tres al cap, videre infra:

- Cada matí, en sortir de casa, giro la cantonada del meu edifici per anar al bus, i en la mateixa cantonada, passo per davant de la porta d'una cafeteria que hi ha, relativament nova. Allà, gairebé a la porta, assegut a un taburet, a la barra, fa uns dies que veig un home. Un 'sensesostre'. Va començar prenent un cafè amb llet, i ara pren també un croissant. El que em sobta d'ell no és que es pugui pagar aquesta consumició (això és cosa seva i dels del cafè). El que em sobta d'ell és la seva actitud:

Assegut, amb l'esquena força encorbada, amb l'abric llarg cordat, bufanda, barret de llana, i guants amb les puntes tallades. Cara fosca de brutícia, però jove, d'uns 40 anys. Sempre amb la mirada perduda, contemplant la llet mentre li dóna voltes, o un racó, o a l'espai del carrer. No mira a ningú, malgrat l'exercici social que suposa per a ell seure a un cafè a esmorzar. Sembla com si l'arribada del nou dia, l'estona en què la llum comença a envair l'espai, fos el seu refugi. Potser una mala nit, potser fred, potser soledat... i a l'alba té un refugi d'escalfor i una bona cadira per seure. Sincerament, no em fa pena, però em fa pensar... pensar què pensa ell.

Jo penso: una vida errant, fred, soledat, mala salut... jo agrairia la poca estona al dia que em poguès estar en un cafè, sense molestar a ningú, sense voler ser molestat, sense treure'm l'abric, gelós de l'escalfor que allà poguès acumular per al dia... jo què sé.

Però en tinc una altra. El subcomandant Marcos, o ara anomenat Delegat Zero, amb la seva moto. Amèrica ja va veure una altra moto llegendaria i revolucionaria: la del Fuser, el Che. Però ell sembla que ha entès de nou qui són els subjectes de la oració amreicana, qui el predicat i que ell és el verb.

M'imagino la estampa impressionant d'un poble del Mèxic profund, amb tots els seus habitants al carrer -tots indígenes-, aclamant Marcos. No mitificant-lo, sinó despertant: va sent hora de què el subjecte sigui qui realitza l'acció, com ens deien a classe de llengua.

Lex

Esclau romà: -Els interessos en aquests casos es poden cobrar en un[...]

Egipci: -Qui ho diu?

E.r.: -Les lleis...

Egipci: -Les lleis de Roma!

Cèsar (irat): -És que existeix alguna altra mena de Llei?!


Fantàstic. A dia d'avui encara té raó en Juli.

ANNO DOMINI MMV

Sense cap mena de dubte penso que ha estat el millor any de la meva vida, almenys de la viscuda fins ara. Perquè encara queden moltes coses per fer.

Pensaments a l'Amazones

o de com el Che Guevara hauria pensat en Evo Morales.

"21-12-2005.

Fa calor, i l'asma m'acompanya fidel fins i tot ara, que tracto de fer l'amor amb el meu llapis i la meva llibreta. Però és fantàstic l'ambient al campament, semblaria que justament ara poguèssim prendre La Paz nosaltres sols, 9 intrèpids guerrillers argentins i cubans.

Però justament ara, i pel motiu que fa tan contents els meus homes, no podem dur a terme ja cap acció guerrillera. El pobre ha parlat, els indis han parlat, els agricultors i miners han parlat, i tots ells s'han escoltat sense ni una gota de sang. En veure's parlar i en veure's units s'han adonat, per fi, que ells són Bolívia.

Els miners i la pell que cada dia esgarrapen a la terra; els pagesos, i el fruit de que cada dia en tenen cura; els obrers, i les màquines que estimen com a filles, perquè els donen de menjar, malgrat els esclavitzen alhora; els indígenes, i els seus innumerables fills. Els homes.

Han escollit un President, Evo, Evo Morales, que sap que la riquesa del seu país és el seu propi país. Un indígena intel·ligent que sap que la riquesa de Bolívia pertany als bolivians. Un indi que trimfarà perquè ho farà amb les tècniques imperialistes en favor dels seus: democràcia, dret de propietat sobre els recursos naturals propis, i bon aprofitament de les escletxes que els rics han anat deixant en favor del Tercer Món a la OMC i a l'FMI al llarg d'aquests anys.

Al Cèsar, el que és del Cèsar, i al pobre, la seva dignitat.

Che."

Que la propietat sobre els recursos naturals propis serveixi, almenys, per governar-se a si mateixos, i per recuperar l'orgull, entre d'altres, dels aymara.

Ha vingut, com sempre, fent crèixer el seu somriure a mida que s'apropava a la parada d'autobús, a mi, vaja. Preciosa, com una floreta tímida que poguès caminar. Ep! Però amb el seu pas ferm de sempre.

Ella, tota una dona, una dama de cap a peus, m'ha mirat, com amaganat-se darrere les parpelles, juganera, presumida. M'ha fet tancar els ulls, impregnada d'adolescència, i m'ha dipositat un objecte a la mà.

Me'ls ha fet obrir. Amb un gest virginal, innocent, i un somriure trapella m'ha donat permís per obrir la mà.

M'ha regalat el seu cor!

De sensibilis

o VBI SOCIETAS, IBI IVS.

Avui m'he graduat. Ens hem graduat. Els meus pares i el seu orgull, la meva família i l'esforç d'algunes generacions per col·locar-me entre altres joves llicenciats avui, aquelles persones que han estat més properes i la seva paciència, mon amour i la seva presència granítica com la de un castell (forta i sempre a punt).

Ens hem graduat. Els meus fidels companys i el seu profund companyerisme que els he de reconèixer, els meus amics de debò i la seva mà a l'espatlla, el meu germà i la seva joventut, els meus professors i el seu rigor, els meus preceptors i la inversió d'il·lusió que han dipositat en mi (l'Urbà, Luciano, Prof. Seva, Natalia).

Ens hem graduat. I no de qualsevol manera, com sempre es fa: de forma emocionant. He estudiat, he dormit, he vetllat, he llegit, he memoritzat, he escrit i copiat, he rigut, somrigut i plorat, he estimat, desetimat i odiat. He après, i desaprès, he après a aprendre. M'he enfonsat, i he volat. He tingut honors i époques de mediocritat. M'he barallat i he fet l'amor. He ballat, i fet esport, he sortit, i ensenyat. M'he tancat. He obert la meva ment. I així s'ha quedat.

Jo, com tots, sóc un privilegiat, perquè he viscut tot això. I al final m'ha quedat la SENSIBILITAT. Això m'ha donat la Universitat i els meus Preceptors: la sensibilitat.

La sensibilitat en sentit professional: si algú em parla de Dret, jo no veig frases, jo veig article, i sentencies. Jo veig el Dret.

La sensibilitat intel·lectual: he après a fer servir la dialèctica socràtica. I a aprendre. A debatre, i en acabar, donar la mà. He après la esportivitat intel·lectual.

La sensibilitat artística o filantròpica: m'emociono davant del coneixement humà en general. M'emociono i l'admiro. Un llibre, un tresor. Una pàgina escrita, la meva herència.

La sensibilitat emocional: la més important, ja que sento i vull sentir. Sentiments bons i els dolents, superar-los. Però sempre gaudir-ne, perquè la capacitat de sentir que tenim els éssers humans és la nostra meravella, el nostre do.

En resum, avui ha estat un dia important.

L'Empordà

Una bona amiga, sempre tan dolça ella, em va passar "L'Empordà" dels Sopa de Cabra. Segurament el lector sap de quina cançó parlo.

Una cançó ben nostra. Dubto que molts no us la sentiu vostra, i alhora, nostra.

La vaig perdre. Com si m'haguès caigut de les butxaques. I la meva bona amiga me la va recollir de terra: "Té, que un dia perdràs el cap, tabalot!". I quants records en escoltar que la Tramuntana, més que un vent, és una forma de veure el món.

Records de guitarres, i sobretot, records d'una terra i de la seva gent.

Perquè, no fotem: a fora podem anar a parar a llocs fantàstics. Se'ns pot acollir com a casa, i hi ha qui no ha tornat més, però aquí és casa nostra.

O potser molts no heu enyorat la verdor dels pins, el blau del mar, i el català en boca d'un ésser estimat?

Homeage to Dostoievsky

Woody Allen no destaca per la seva originalitat per la seva última pel·lícula:

Ciutat normal, personatges arquetípics en aquesta ciutat, escenaris arquetítpics, tema recorrent com és el de tenir o no tenir sort a la vida, i sobretot: el crim i el càstig. Dostoievsky.

Recordo un passatge de la novel·la del citat autor rus, "Crim i càstig". Va més o menys així: a la casa del protagonista, i assassí, arriba la policia. L'interroga. Ell s'inventa una història que defensa amb la seva aparença d'home respectable. Però mentre parla i parla, i crea una història coherent, en el seu interior, com si de un diàleg paral·lel es tractès, té altres pensaments: la consciència l'aturmenta, i el fa imaginar coses irreals. Ell es troba situat dempeus a sobre de la trampa que hi ha a terra, on ha enterrat al mort. S'ha oblidat de treure-li el rellotge al mort. I mentre parla, mentint al policia, nota al peu el tictac del rellotge del mort. La seva turmentada consciència li fa pensar que aquest tictac se sent i va augmentant el volum del so, que el policia el sentirà, i que el delatarà.

Lògicament, aquest simple tictac no el delata. Però marca l'inici del seu càstig: a partir d'aquí tot el llibre tracta dels debats interns entre la seva consciència i la practicitat que el dugué a matar. I dialoga amb el mort. Com a "Match Point".

La única originalitat de "Match Point" sembla ser que és que el protagonista aconsegueix el que vol, i que el seu punt de maquiavelisme aconsegueix fer callar a temps la seva consciència, escurçant així la etapa de "càstig".

Tenint tot això present, i malgrat la falta d'originalitat, és d'agrair al malgirvat de Woody Allen que ens recordi un dels grans clàssics. Penso que fer l'exercici de recordar els clàssics és d'una intel·lectualitat força més gran que intentar crear art aconseguint només mediocritats. Com les pintures excèntriques que podem veure a la pel·lícula.

Mil gràcies al meu professor de literatura universal, Vicente Navarro, alias "Chente", per fer-me llegir realisme rus, tot i que en el seu moment em vaig enrecordar d'ell i de tots els russos del planeta.

Nota del Capità

En algun lloc de l'Atlàntic, a 10 de desembre de 2005

Algunes tasques de la vida quotidiana del vaixell m'han entretingut, però no he oblidat que em vull pronunciar sobre la recent caputra d'Ante Gotovina, militar, militarista, i genocida.

M'alegro moltíssim de la seva caputra, de la insistència en la seva persecució després de 10 anys, de no oblidar de castigar les barbàries. M'alegro del bon funcionament del Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Yugoslàvia -i dels seus similars per a altres conflictes-. M'alegro pel Dret Internacional, i per la Cooperació Internacional.

Li desitjo un judici ben just. Sense cap trampa, i una condemna acord.

Ja queden menys bàrbars en llibertat.

Desig? L'abolició del militarisme, i del pensament cruel i barbàric.

El Capità.

***

D'altra banda em sento sorprés/decebut de nou per la Xina. Està clar que serà la nova gran potència mundial, i amb molta diferència, però no crec que ningú hi confiï. No sembla que hi hagi molts pro-xinesos per Europa.

Ara, després de massacrar els estudiants -és lògic per a un Estat absurd, massacrar a qui té el vici de pensar-, però ara reprimeixen també els seus camperols. Compte! Perquè la base del comunisme xinès és agrícola -en contra de l'industrialisme soviètic. Com a Cuba.

I ara es posen en contra la seva pròpia base... no hi ha molts totalitarismes que hagin sobreviscut només amb el poder del seu "partit únic". Xina pateix gegantisme, militarisme, industrialització insostenible, i crisi agrícola -com a Roma, on les terres esdevingueren més barates que un tros de pa-.

La gran potència mor abans de nèixer. Esperem que no se'ns emporti als altres en el seu vol suicida, més propi dels kamikaze japonesos que de l'internacionalisme "maoista" i "guevarista".

Pel que fa a mi, ja sabeu, segueixo obsitnat: Europa i el Mediterrani tornaran a lluir.

Una cara, un instant

- Prendre's la tarda amb calma, i dedicar-la a passejar.

- Tornar a casa.

- Decidir en un instant que la aniràs a veure, que li vols donar una sorpresa quan surti de la feina.

- Fer-ho en un temps rècord, i amb aquells nervis de pensar "m'hauré precipitat? faré tard? la espero aquí? no, m'arrisco del tot".

- Sentir com la sabata negra et tortura el taló dret a cada passa.

- Esperar deu eterns i gèlids mintus a la porta de l'edifici Ulisenc.

- I de sobte, veure-la sortir, de verd, caminant cap a mi, sense veure'm, però mirant-me. MIRANT-ME. Finalment reconeixent-me, i oferint un somriure.

Veure com transformaves la cara de un somriure amable a un somriure de reconeixement, això, no té preu.

VISA-MASTERCARD :P

Flaira de Nadal

És evident, tots ho sentim: el Nadal és proper. Jo sóc ateu, però m'agrada el Nadal. Sóc dels que creu fermament en el Tió, i sobretot en els Reis d'Orient. Encara m'estremeixo sota els llençols la nit del 5 de gener. No obro ni un ull, per no veure'ls, per a què puguin fer tranquils.

És el primer any des de fa molts anys que no em deprimeixo els dies abans de Nadal, pels exàmens. És el primer Nadal sense vacances de 15 dies.

Però aquest Nadal tindré un regal especial.

Eros i Philos

La clau és l'empatia. La resta de mecanismes que tractem d'inventar per aproximar-nos a QUALSEVOL altre ésser humà són futils, artificiosos.

Només cal adonar-se de què la resta de PERSONES comparteixen essencialitats amb nosaltres, començant per allò que rebutgem o no volem. Ningú vol passar gana, o ser assassinat, o ser maltractat. És fàcil: no fem als altres el que no volem.

Feia molt de temps que no plorava, i encara una mica més que no ho feia per una pel·lícula. I ahir em vaig trobar plorant com un nen al final d'una peli. Perquè és IMPOSSIBLE disparar a algú amb qui has compartit una taula, o una rajola de xocolata, o alguna emoció. No pots matar a qui consideres un IGUAL.

I seria tan fàcil aplicar això a tota relació humana. No cal que sigui en una guerra o en una barbàrie. També es pot fer a la vida quotidiana. Això evitaria moltíssims conflictes i penúries de diferent grau. Alhora, ens permetria competir entre persones amb un rerefons de dignitat i igualtat que fes de la vida un esport -en el sentit més olímpic possible-.

Aconseguiríem la dignitat del perdedor, i la magnanimitat del vencedor.

***

L'amor és la clau de tot. La font de poder i el bressol del creixement.

Si cal obtenir força per enfrontar una situació val més obtenir-la de l'amor que de l'odi. És molt més poderosa i té més recursos.

***

Coelho: "El Guerrero de la Luz conoce el poder de las palabras", "Como buen luchador, el Guerrero de la Luz conoce su inmensa fuerza, pero jamás lucha con quien no merece el honor del combate".

Manifest del superjo

A dia d'avui sóc immortal. Em sento fort. A la que em descuido, caminant pel carrer, regalo un somriure al primer/a que passa. El cos em respon quan vull. Sóc jove i sa. Sóc conscient de les meves febleses i començo a saber controlar-les. Milloro en l'aprofitament de les meves fortaleses. No tinc cap queixa en cap aspecte de la meva vida (més enllà dels quotidians, res amb importància). Sé relativitzar, i donar el valor adient a cada cosa. Estimo i crec que m'estimen.

A dia d'avui sóc immortal i fort. Poden apareixer individus amb cinturons i sabates de dos o tres colors. Pots esmentar el nom 'il·lustre' que vulguis. Que no crec tenir cap mena de competència. Ningú a l'alçada. Xulo? Sí, però apart: és precisament el fet de saber que en realitat no tinc competència, el que fa que no en tingui. En cap sentit.

***

Informe d'estat: aaaaaiiiii (gran sospir). -enaMONao-

mp3

Fa uns quants dies em vaig quedar sense piles per l'mp3. Esclar, jo ja estava acostumat a anar pel carrer amb música... i escolta, es troba a faltar. T'acostumes, però la musiqueta li dóna un toc, un punt afegit d'alegria.

Feliçment conscient

Amb en Don McLean de fons. Amb un somriure mig satisfet, mig trapella, tinc un moment de lucidesa: m'impregna el cos la sensació suau de la consciència, la consciència de què cada nit al teu costat, cada mot, cada instant, i els balls, i les abraçades... tot són records preciosos. Tresors que guardarem en aquella capseta, com el record de la teva bellesa, com el sentir que et vull donar la meva vida.

Una setmana

Fa una setmana que no escrivia al diari d'abord. Massa feina a coberta. Massa esdeveniments entre mariners, temporals, i moments de calma extrema. Massa capficat en la missió -què coi, la feina-, durant aquesta setmana. I, alhora, Altaïr ha esdevingut estel viatger. De manera que he estat una setmana amb una referència menys per poder navegar. Però sempre amb les veles inflades.

Notes per al Capità:

- Crec que tinc molta sort de poder obrir la porta del despatx i dir, com va fer en Cruyff un dia "surt i gaudeix". I surto i gaudeixo. Arribar i que cada dia em plantegin un nou repte, com si fos un veterà. És el que jo volia, i ara ho tinc.

- Tinc ganes de què siguis aquí i poder-te abraçar. De donar-te una abraçada.

- Res, que potser s'acosten canvis, noves situacions... però en aquests casos allò més important és el recolzament de la gent que protagonitza, en major o menor mesura, aquests esdeveniments. Allò més important és la bona voluntat.

30 anys

Bé, avui fa trenta anys que va morir el camaleó més mediocre de tots els temps i que va amargar la vida -ell i alguns altres- dels nostres pares, avis i besavis (almenys en el meu cas).

Però tinc una "bona" notícia per a aquests grans fills de puta: després de tot un segle de repressió i violència encara som aquí -si alguns poguessiu aixecar el cap, veurieu, per exemple, que viu un besnet d'aquell que vau assassinar i que, curiosament, du el seu mateix nom-.

Encara som aquí, i no només hem comès l'acte col·lectiu heroic de sobreviure, sinó que a més ens ha donat per millorar. Abans d'ahir li comentava, impassible, a un taxista neofatxa de Madrid: el perill dels catalans és que som intel·ligents. Gran arma.

Doncs tinc l'honor de comunicar a aquell que resta sepultat en un mont de la Sierra madrilenya que encara som aquí, i que ens estem encarregant, poc a poc, d'enfonsar els seus descendents polítics.

Finalment, una altra notícia al carcamal d'en Franco: aquesta tarda de diumenge la passaré tranquil amb Ella, gaudint d'un carrer en llibertat, dialogant en català, declarant les meves idees obertament -si es dóna la oportunitat-, i no pensant en tu en cap moment.

Heus aquí l'homenatge que la meva generació -creada a base del sacrifici de les anteriors- et ret avui. Apa, dorm.

Lembas

Potser coneixeu d'alguna forma o altra la història del Senyor dels Anells.

Es tracta d'un llarg i penós viatge fins a l'interior de la terra del mal. Els protagonistes d'aquest viatge -no els altres-, Frodo Baggins i Sam Gamyi esdevenen herois pels grans inconvenients que passen: gana, fred, soledat, pors, fantasemes...

Però és que resulta que no són éssers humans: són hobbits. Un hobbit és un ésser especial, que el mag Gandalf admira. Són casolans, riallers, cómodes, gourmets, remugaires, tradicionals... però el seu potencial és extraordinari: forts, valents, obstinats... i en Sam, en concret, admira els Alts Elfs.

Qui són els Alts Elfs? La dama Galadriel i el senyor Celeborn de Lothlorien. Els nostres protagonistes, en acompanyat de la resta de la Companyia de l'Anell van a parar al Bosc de Lorien. Allà, els Alts Elfs en tenen cura, i en acomiadar-se els donen un aliment extraordinari:

LEMBAS.

Les LEMBAS són un pa del camí exquisit: élfic, i una sola d'aquestes galets dóna energia per tot el dia. Els nostres protagonistes quan més dèbils es trobin al llarg de la història més apreciaran les LEMBAS. Un exemple: quan es troben als Pantans de la Mort, davant d'Udun, aprop del Mal i assolats per la tristesa es lleven i mengen LEMBAS -un record de la Llum-.

Ahir, a les 8:00 h em vaig llevar, amb el record de la soledat de la nit. Lluny de casa. Enyorat, i sabent que no sabria si esmorzaria ni si dinaria -finalment no vaig dinar-. Però una llumeta es va fer dins meu, ja que sí que esmorzaria. Ja vestit i pentinat em vaig asseure a la vora del llit, i vaig agafar un paquet amb embolcall de paper de plata que la meva dama Galadriel m'havia donat.

Vaig obrir el paquet i, oh meravella! Galetes! Va ser tastar-les, i pensar... si no són galetes, són LEMBAS!!!!! Sí, LEMBAS!!! Com Frodo, com Sam, un hobbit lluny de casa, sol, i amb una petita alegria al començament del dia! LEMBAS! I la resta del dia va canviar el seu signe.

Parc infantil

Com un tobogan, carrers de l'eixample de Barcelona poden esdevenir rampes d'il·lusió.

Baixades que comences a fer amb ganes, amb cara de trapella i traient la llengua, i a mida que vas baixant, va creixent la eufòria i l'alegria dins teu. Per acabar fent el saltiró al final del tobogan, posant els peus al bassal: amb els braços enlaire, i la boca oberta de pura rialla.

Si gravèssim la baixada del tobogan i la passèssim a càmera lenta veuríem com anàvem creixent en alegria, en rialla. Com la il·lusió infantil -pura!- va creixent en nosaltres.

El carrer Aribau esdevé, cada dia, un tobogan d'il·lusió, al Teu costat.

De nou, la Fortuna

En Jack "Lucky" Aubrey -i el seu àlies li dóna autoritat per opinar sobre l'assumpte- diu que la Fortuna s'ha de respectar. No se l'ha de tractar de qualsevol manera, ans al contrari, cal fer-ho de forma molt delicada, perquè es pot girar en contra. Aubrey diu que quan Fortuna no hi és, doncs cal no desesperar, i quan la tenim, cal no confiar-se, i esdevenir fatxenda.

Ara bé, dit això, crec que cal començar a deixar de banda la concepció de "donar gràcies" a algun ens sobrenatural: sort, Fortuna, déus, etc.

Si un és afortunat... potser és que ho persegueix. No crec que amb la Fortuna sempre ens hi topem fortuitament. És clar que molts cops sí. Però tants d'altres no: altres cops ens matxaquem, lluitem, tenim paciència, pensem, argumentem, correm, i tot el que calgui.

De manera que la Fortuna és com els reis d'Orient: existeix gràcies a nosaltres mateixos.

Fred al nassarró

La tardor mai m'havia agradat gaire: començar un nou curs, de nou el fred, les depriments tardes de diumenge, la rutina escolar, els entrenaments amb tanta roba...

Esclar que hi havia bones coses (que encara romanen, esclar!): rovellons, visites dels avis a casa, les pel·lícules del dissabte -i la migdiada alhora-, els amics, els aniversaris de casa meva... Però en general sempre he trobat que la tardor és la meva pitjor época: el que jo, en el meu fur intern, anomeno "el començament de la etapa fosca" que dura fins a març.

Però ja no. Poc a poc, amb el meu creixement en edat i com a persona he anat agafant el gust a certs petits plaers de la vida tardorenca a la ciutat. I fa molt poquet tinc l'alegria de sentir les mateixes sensacions que l'any passat: la mateixa roba, l'escalfor de les butxaques, les abraçades, el nassarró fred, fred...

Pretty Man

(i perdoneu la llicència del títol)

Però avui m'he sentit tal qual pretty woman: tipus, "posi'm la botiga sencera, gràcies".

I es gaudeix d'allò més: vestits d'home elegants, corbates, camises, sabates... posar, treure, cinturó, treure, posar, mitja volta davant del mirall, sortir, rebre crítiques, opinions, suggeriments, presa de mesures per arranjar els vestits...

Tot plegat és força complicat. Sobretot posar-s'hi, un cop ja estàs ficat a l'assumpte tot tira endavant: talles, colors, botons, combinacions, tot.

I és un gust enorme sortir de l'emprobador i veure 4 cares que donaran una opinió: ha estat espectacular que tu m'hagis donat gairebé totes les teves opinions amb somriures, expressions dels ulls, i tan poques paraules.

Ja us aniré mostrant tota la col·lecció tardor-hivern del Capità. :P

Floreta

És una sort llevar-se un dissabte assolellat de tardor amb tota la tranquil·litat del món i poder fer tot de coses quotidianes i que més o menys m'agraden.

És una sort tenir gent que t'estimi. I entre elles, és una sort tenir una nòvia que -en el que semblaria una incursió fruit de la seva alegria i energia desbordant- et regali un ram de flors, acompanyat del millor somriure del món.

És una sort tenir el sol a casa.

És una sort tenir algú que sap que mai m'han regalat flors. I que sap que em sorprendran, però que m'agradaran, i que per aquest detall em fonc als seus braços, davant dels seus ulls verds.

I ara...

Com de cop i volta em trobo sent un més d'aquests taurons...

Però alguna cosa em diu que no, que no he estat educat per ser un tauró. Que jo no sóc un tauró. Que dins hi porto alguna cosa més.

Nedo amb ells, sí, però els taurons no salten. Salten els dofins.

I els dofins... bé, això ja és massa íntim, lectors. ;)

La dignitat del ciutadà

Aquest matí donaria un braç per ser el quart orador.

Apilaria tots els meus llibres per fer de suport a 10 segles d'història.

Regalaria les meves ulleres per enunciar un discurs digne.

Penjaria la meva toga per tenir unes lleis coherents amb el nostre Dret històric.

Avui callaria perquè estem a punt de poder ÉSSER.

A lloc

Una casa de records innumerables. Un escenari ple d'icones i de petits tresors per cada racó que descobreixes. Tot és art: un art de casa, nostre, tendre: poemes, dibuixos -en paper, i d'altres a la mateixa paret-, documents que són joies, fotografies... una vida.

I tu en aquest escenari. Tu, amb el teu saber estar, amb la teva presència dolça, que tot ho omple, en aquest escenari, i en la meva ment. M'ha pujat com un orgull dels peus al cap, de veure't a tu, en aquell escenari. D'incorporar-t'hi. I semblava el més natural, el més lògic.

Un banc. Un banc que és com un cofre, de confidències i veritats. De pureses. Un banc que és com una capseta de records. Una capseta amb forma d'estrella blava. Dipositària de tendreses. Un banc que calla i escolta. I en marxar, ens somriu.

Important

Com diu el meu estimat Drexler, allò més important, a vegades, és tenir "el don de fluir".

Sentir-se bé, deixar-se anar, gaudir, creure en la bona fe. I ja està. Com era allò?

Don't worry, be happy!


Per cert, es confirma un cop més: què important és la família...

La camisa negra

Aquesta nit encara sóc l'Afortunat? No.

I no hi ha pitjor impotència que la d'aquell que se sent incomprès. La d'aquell que sent que els seus sentiments i arguments són incapaços de ser assimilats per qui necessita que els assimili. O ni això, només que els entengui.

Feia molt de temps, molt, que no em sentia així. Confesso que ja no recordava aquesta sensació. Estic trist.

Aquesta nit em sento buit, absurd, sense res, com un vaixell sense veles. Com un pres sense lleis. Tinc ganes de plorar i un nos a la gola, de pura impotència (la impotència de la injustícia d'haver de lluitar massa per poder ser feliç).

Encara no puc?

Ara, a ella... ni tocar-la. Perquè abans hi renuncio, que quedi tocada.

Meritocrático

Sí, la paraula que faig servir de titular del post és una paraula que avui m'ha sobtat. Tan bon punt l'he sentit, una alarma dins meu m'ha dit "post, post!". I aquí estem.

Seria un bon resum del dia: la meritocracia. (Se m'acut que pot evolucionar a: mediocracia, i finalment a mediocritat, però aquest evolució no és l'objectiu del post).

Avui he perdut el compte de les mans encaixades, dels somriures de nen bo, els cops que m'he ajustat la corbata, de les persones que he intentat agradar, dels cops que he explicat el meu currículum... d'acord, és el món que he escollit: però a mi m'agrada aquest quan aquest món és per a mi, no per a agradar als altres. Per a això ja falta poc.

I llarg. Porto dos dies que se m'han fet eterns. No han estat dos dies, allò eren dues setmanes!

Avui no tinc gaire lirisme més per donar. El reservo per a un altre suport.

Xirinachs

Segurament manté una gran amistat amb un ampli número de bascos.

I de segur que manté una gran amistat amb un ampli número de persones en general... vull dir, que té molts amics.

Dubto que la seva manifestada "amistat amb ETA" el dugui a enaltir les actituds violentes, i menys a ser violent. No en algú amb la trajectòria política, ética, personal i espiritual de Xirinachs.

Tampoc diré que va estar molt encertat en el que va dir.

Però ara imagini el lector que vol trobar a en Xirinachs, que viu a Barcelona, per parlar amb ell, o el que sigui. Segurament trigaria un matí, un dia sencer com a molt. En Xirinachs és un personatge públic, és una riquesa del nostre país.

Doncs bé, tot el que són les ments brillants que conformen el cos de "Policía Nacional" han trigat anys a trobar-lo. I per fer-ho ha hagut de ser ell qui anès a passar-los la mà per la cara, que sinó, ni això.

Dit això, estant en Xirinachs detingut -i sota la llei anti-terrorista-, i havent desplegat la "Policía Nacional" tota la seva eficiència... va, no fotem, menys broma: l'indult urgent per part del Govern central ja triga.

No permetem que empresonin a les nostres icones i intel·lectualitats.

Una referència: en Xirinachs va ser senador. En la seva activitat al Senat va dir que s'estaria dempeus fins que no poguès parlar en català. Doncs bé, no va seure mai. Encara ara seria dempeus. No esmentaré el conegut episodi de Xirinachs protestant davant la Model...

Llibertat per a la llibertat, ja!

Un petit resum

Avui, dia dur.

I poc temps per reflexionar o fer anar el cap qui sap on.

Però si el dia ha estat dur, jo més. Només m'he estobat al final, mentre t'agafava per la cintura i em recreava en el plaer sublim de deixar que la teva veu em vagi penetrant les oides... una veu que ara em sembla suau, com de flauta travessera.

T'he dit mai...?

Sí.

Coixet -la rèplica-

Vaig baixant per passeig de Gràcia, tan glamurós fins i tot un dia laborable com avui. Ben acompanyat, sí, fins i tot un dia laborable com avui. I la meva acompanyant, Ella, em fa notar que ha vist a la Coixet.

Alarma! Un famós a la vista! I óbviament cal mirar. Sempre sento com una empatia pel famós en qüestió. Em fa com cosa mirar, perquè em sembla que s'ha de sentir incómode... i jo crec que la cara de pomes agres que posava la Coixet era per això... I també pel pes de les ulleres. Tanta pasta intelectual·loide sobre el nas provoca mal geni.

No destacaré gran cosa més del fet de seguir durant 300 metres a una persona. Cosa que em sembla immoral! Sí, podríem haver-la segrestat... he estat temptat. Unes peles mai venen malament. I durant el segrest l'hauria tractat bé. Només hauria intentat xerrar amb ella. Ara, em conec i sé que el segrest hauria estat digne de Dostoievsky, Kafka o James Joyce, així que no pagava la pena.

D'altra banda, quin bon rato! Almenys faria un curt, la Coixet, si sabés què content m'ha fet la seva presència, en veure-la a Ella tan contenta. Un blogger conegut -Moments, Init- parlava fa poc de la rialla femenina. Quina meravella, quan a més sents el que es pot arribar a sentir per aquesta rialla. Tandebó es poguès guardar aquell moment, aquella rialla sincera o aquella alegria en un potet de vidre, i fer-la brillar.

Cultura

Últimament no sé que em passa, però tinc set. Molta set de lletres, de cultura, de saber, de retenir, de descobrir, de fer, de crear, i memoritzar. Tinc ganes de què arribin els vespres i dedicar mitja hora a un/a autor/a. Fer-me'l meu, agrair-li el que m'aporti.

Però és que tinc ganes de conèixer en quantitat... no té pinta de ser una cosa passatgera. Tinc ganes de nivell, hores de lectura i de conversa.

És un gran plaer tenir aquesta set. I és un gran plaer anar satisfent-la. Però tot això no sempre és possible, cal un entorn i unes circumstàncies. Cal una tranquil·litat d'esperit i serenor mental. Cal un recolzament i, a voltes, una rèplica.

I una satisfacció personal grandíssima: qui tinc al meu costat, té nivell. Molt nivell.

Conversa amb Maturin

Diari d'Abord.

Avui la tercera guàrdia ha estat profitosa. En una conversa al castell de popa amb el Doctor Stephen Maturin, hem arribat a una conclusió d'inestimable valor: cal no ser irrespectuós amb la deesa Fortuna, cal ventar-se dels seus favors i cal no desesperar quan aquests no arriben.

El Doctor creu fermament en la meva perícia marinera per haver arribat a ser anomenat com a l'Afortunat... l'Stephen no podria arribar a creure en res més. Jo sé que hi ha alguna cosa més. La meva amant, Fortuna. Toco fusta.

D'altra banda, gràcies al bon temps, el vent favorable i a les preses aconseguides últimament, alguns oficials com ara Tom Pullings m'han proposat la possibilitat de fer alguna jornada de jocs a coberta.

M'agrada aquesta possibilitat. En breu donaré més notícies sobre la creació d'un JOC. Espero que força tripulants de la tan estimada Surprise hi vulguin participar.

El Capità.

A tocar de l'abisme

Avui no estic per tonteries. M'admiro de tot allò que pot arribar a suportar l'ésser humà. Pobre d'aquell que es queixi sense tenir-ne motius, aquell que avui faci comentaris superficials o frívols.

Avui no toleraré comentaris de frustrats impotents sense motius. No em mereix cap respecte qui avui es queixi de vici o busqui fer la gracieta perquè necessita ser escoltat o rigut per algú quan el seu problema és de poca autoestima...

Perquè al carrer hi ha herois silenciosos. Gent que no aixecarà mai la veu per comentar les seves proeses, gent pobra de debò, que necessita l'amistat per poder dormir aquella nit sota un sostre, i no ho criden als quatre vents, ni es vanen de fets miserables.

Així que avui s'atengui a les conseqüències aquell qui mostri un lleu indici de frivolitat, de immaduresa, o de immoralitat, perquè me'l menjo.

A tu: torno quan ho necessitis i dorm tranquil·la. Pensa en tu i en els teus fills.

A Ella: avui que no tol·leraré ni un gram de frivolitat... avui, és quan més et necessito.

Un altre cop ells?

Contra la Brunete Mediática, denúncia del Capità:

Davant de l'stand de l'Institut Ramon Llull a la fira de Frankfurt es pot trobar l'stand de Castilla y León amb una plural y oberta exposició de llibres sobre els nacionals, la División Azul... y tota aquesta mena de glòries pàtries :s

D'altra banda, ara resulta que tenim un nou "cunyadíssim", en aquest cas al Barça, i també al servei d'aquell que no anomenaré aquí. Sí, al Barça podem dir que som tan plurals que fins i tot incorporem el feixisme i els seus nostàlgics a la Junta Directiva. :s

Anem a pams, abans de què la picor i la ràbia, què coi!, envaeixin tot el meu cos:

- És lleig fer apologia del feixisme a Alemanya, on tan sàviament han rebutjat un passat de vergonya. És lleig -per a nosaltres-, que ho exposin davant de l'Institut Ramon Llull -personatge d'alçada renaixentista en plena Edat Mitjana-. Però és encara més lleig identificar una Comunitat Autònoma amb Feixisme.

D'acord que la capital d'aquell cop d'estat del '36 va ser a Burgos, i que a Castella hi ha molt 'fatxa'... però no fotem!: que som al segle XXI, que ha donat temps a pensar i millorar, i que la mateixa Castella albergà intel·lectuals republicans, comunistes, comuneros, i afusellats diversos...

Jo em nego a haver d'identificar Castella amb feixisme, perquè la meva part castellana no s'identificava precisament gaire amb el feixisme.

- D'altra banda tenim al senyor Etxebarría. I el senyor Laporta. La cosa és clara, m'ha decepcionat. Ja ningú es pot tragar el lema del "projecte catalanista". Això es podrà solucionar com vulguin, potser Etxebarría resulta que era un espia basc infiltrar a la fundació innombrable, però ja s'ha vinculat al Barça amb un nom feixista...

I només per aquest fet el senyor Etxebarría hauria d'haver dimitit. Però el pitjor és que realment va treballar en aquella fundació! Doncs fora. Proclamo:

Jo no sóc tan obert, tolerant, ni demòcrata com per suportar que un feixista es trobi a la Junta Directiva del Barça.

A principis de segle un home amb el meu mateix nom va ser assassinat prop de l'estadi que el Barça tenia aleshores, i a on anava a veure el futbol. A mitjans de segle un altre home amb el meu mateix nom estalviava per poder anar a veure el futbol en condicions de misèria, a finals de segle un home amb el meu mateix nom cel·lebrava les victòries del Barça com victòries de la democràcia, i encara més tard educava a un nen en uns valors que segur que comparteixen molts lectors.

I avui quedo jo: nacionalista, catalanista, social-demòcrata, i coherent amb les seves arrels.

Oi, que hi ha algun lector i algun simpatitzant més que té el Barça que no té cap motiu per veure un feixista a can Barça?

Doncs, Laporta dimissió.

Pensar per gaudir

Aquesta nit l'espai en blanc que el meu blog em planteja és com una platja de nit, d'aigua oliosa, de mirall. Un bàlsam. El meu blog m'ofereix un respir, unes braçades de calma i de reflexió, més enllà de coses no tan importants.

M'agradaria parlar d'Ella. I no dir-ne res en concret. Només que hi penso. Voldria parlar de la llumeta groga del meu escriptori, que sempre temo que quan s'apagui, se m'acabin les idees. Seria just pensar en l'escalfor del llit que sempre em promet i em recorda fets. I els somnis.

Ja està. No cal més. N'hi ha prou començant a teclejar i omplint la platja d'aigua de mirall de lletres. Gràcies... al temps, per aquests segons de bàlsam.

Un somriure.

The Net

Tots els lectors em reconeixeran que se senten molt, molt bé quan han passat una época de problemes informàtics -sobretot si són grans usuaris de la xarxa com jo-, i un dia, a base d'aprendre informàtica esotèrica, aconsegueixen arreglar el seu pc. I, tatxan!, accedir a la Xarxa.

De sobte, una imatge: tornant del Supercor per sobre de les vies, amb la Alhambra al fons, i l'enciam sota el braç. ;)

:)

Anys, dies, i llargues jornades, tardes de sol i fred, calor de llençols...

Les teves galtes roges, i llargues mirades de sol, verdes.

Recolza't en mi, el teu alé al meu pit. (Sospir).

Viure. Ser feliç. Ser un déu.

Sumant punts

Un Astèrix nou.

Catul, el gran poeta, comentat pel meu gran professor a qui en un altre lloc vaig homenatjar.

Esport.

Passeig.

Música.

La teva escalfor.

Les teves paraules, petons, i somriures.

Aquesta tarda he sumat prou punts per ser feliç.

Nova premsa gratuïta

La meva sorpresa quan a mitja tarda, en passar per davant de la bocana d'una parada de metro amb nom de santa, em trobo una dona jove repartint diaris d'aquells gratuïts. A mitja tarda? Em pregunto.

Vestida de vermell i blanc, una dona sud o centre-americana. Dóna un parell d'exemplars a una parella que passa i a mi no me'n dóna. Que diu que no, i que no.

M'hi fixo, i veig que es titula "LATINO". I m'aparto una mica. Només els està entregant a tots aquells que ella pot veure que són hispano-americans!

D'acord, fantàstic. Un parell de coses:

En cas de voler integrar-se a una societat, es recomana no fer actes de discriminació propis.

Jo, i qualsevol dels que amablement hem demanat un exemplar i no se'ns ha donat tenim arrels romanes, i per tant som més "latinos" que qualsevol altre que sí l'ha rebut, de manera que hi tindríem dret. Ea.

Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa,
y escondido tras las cañas

duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por donde quiera que vaya,

y amontonado en tu arena
guardo amor, juegos y penas.

Yo,

que en la piel tengo el sabor
amargo del llanto eterno,
que han vertido en ti cien pueblos

de Algeciras a Estambul,
para que pintes de azul
sus largas noches de invierno.

A fuerza de desventuras,
tu alma es profunda y oscura.

A tus atardeceres rojos
se acostumbraron mis ojos
como el recodo al camino...

Soy cantor, soy embustero,
me gusta el juego y el vino,
Tengo alma de marinero...

¿Qué le voy a hacer, si yo
nací en el MEDITERRÁNEO?
Nací en el MEDITERRÁNEO...

Y te acercas, y te vas
después de besar mi aldea.
Jugando con la marea
te vas, pensando en volver.

Eres como una mujer
perfumadita de brea
que se añora y que se quiere
que se conoce y se teme.

Ay...

si un día para mi mal
viene a buscarme la parca.
Empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.

Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...

En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte.
Quiero tener buena vista.
Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista...
Cerca del mar. Porque yo

nací en el MEDITERRÁNEO...
Nací en el MEDITERRÁNEO...
Nací en el MEDITERRÁNEO...

J.M. Serrat


Tengo alma de marinero... falta tan poc...
Navegar, navegar, i trencar les onades
desafiar els déus a riallades
ser feliç ara que escric i en arribar a port.

Regal

I què li regalo jo al meu amic?

Sent un dels meus millors amics -d'aquells que al llarg de la vida només els podem comptar amb els dits d'una mà-, jo li explicaria que no tinc un duro perquè necessito tots els recursos que m'entrin per a col·legiar-me, i jo sé bé que ell ho entendria.

Jo li regalaria una abraçada, o un bon record, o una bona conversa, o un consell benintencionat, o una 'juerga' junts... però precisament per tot això em sembla que sí podré trobar una estoneta i algun caleró per a fer-li un regal.

Ara, res de regalar videojocs o objectes violents psicològica o físicament. Cultura, li regalaré cultura. A veure si li agafen ganes de llegir alguna coseta: vull dir llibres, res de revistes ni TBOs -que en el seu format original han esdevingut un objecte d'adoració intel·lectualoide-.

Post Scriptum: Demà surt a la venda a tot el planeta el nou Astèrix! :)

Difícil

No vull. La vida que he escollit per sempre més noto que se m'escola entre els dits, com vapor d'aigua.

Tot d'imatges em sobrevolen el cap: hi penso, hi penso... eren imatges de somriure, i aquesta nit em posen un nus a la gola. Són records, els meus millors records, i també se m'escolen entre els dits.

Una gota regalima pel vidre de la finestra. Plou. I una altra em regalima per la galta. Merda de dia.

Encara no he perdut aquelles imatges, encara són vigents, però sento que per més que les intento atrapar i retenir-les al meu costat, no sóc jo qui té aquest poder.

Merda de dia.

Amb lo fàcil que era tot. I tu, gavina, que també tens angoixes vine amb mi, parlem-ne, i VOLA.

Millor, volem. Volem.

Merda i remerda de dia. La gota de la galta és seca, però el nus persisteix. Respira, i sigues tu.

Intentaré dormir, i demà, que els meus déus m'il·luminin. Però el demà m'il·lusiona, demà em calçaré les botes, i demà caminaré decidit, com sempre, a posar a lloc allò que cal posar a lloc.

Hispania

Reclamo des d'aquí el meu/nostre dret de ser hispà. Hispà, d'Hispània, de la mateixa Hispània que potencià el rei en Jaume a la seva crònica, la mateix Hispània verda -la catalana, la tarraconense- que tan estimaven il·lustres ciutadans romans.

Reclamo el dret a ser hispà influït pels calls de les ciutats catalanes, hispà bru, tocat per l'Islam, Hispà reconquerit pel gran Carlemany, i no pas pels bàrbars asturs. Reclamo el dret a ser hispà que no va participar en cap genocidi, perquè els seus avantpassats catalans no tenien obligació d'anar a lluitar pel rei de Castella. El dret a ser hispà sofisticat, de dret romà, no de dret germànic.

Reclamo el meu dret a ser hispà del subcontinent separat d'Europa per Tetis, el dret a ser un hispà sense armes, ni creus ràncies, ni polítics feixistes, pobres, mediocres i cecs, com és mitja España. Jo sóc hispà sense sang a les mans i educat en el pactisme.

I ja estic fins als collons d'haver de tolerar excentricitats a 33 milions de persones amb qui no comparteixo la meva forma de pensament -menys mal que amistat, família i records agradables m'hi lliguen...-.

On ets dolça Occitània? On els trobadors? On eres avui, blava mar, quan desfilaven tota aquella mena de clònics?

Ai, España, sigues reflex d'Hispània, no siguis madrastra, tan formosa com ets a les amples valls, i els extensos camps de blat. Tan dolça com ets a cada gra de raïm i en les rialles del sud lluminós. Sigues generosa, no em donis l'esquena. Escolta, Espanya!

Devils and Dust

Veient-la recolzada a la porta de la meva habitació, amb la seva alegria permanent a la cara, les seves corbes tan femenines, el seu rosa de llavis, el blau marí del seu esperit, i el verd de bosc dels seus ulls i de les seves epserances, i tot això acompanyat del ritme del Boss "Devils and Dust", fan prometre'm, de nou, que viuré per a què res dolent li passi mai.

Veient-la així... i després de tot això, com sempre, m'enganxa atonta't, mirant-la. I una mena de satisfacció interior, molt femenina, sé que l'aclapara per un moment, en veure'm mirar-la així.

Serralada

Es tracta de la teva companyia, de la teva essència al meu costat mentre mirem endavant, o fem trapelleries, o dormim. Es tracta d'anar a mirar Barcelona de l'altra banda, de les nostres confidències i confessions. Del riure.

Em sublimes, ja saps. Em tornes sempre al meu estat més pur.

Un dia normal

Així de senzill: em sento l'home més feliç del món, passejant pel meu barri amb tu, agafant-te dolçament per l'espatlla, apretant-te contra mi, ferm, per donar-te el petó més tendre del món; parlant de tot i res, fent plans i recordant, veure com badalles -amb el teu "uh, uh, uh"-; besar-te els ulls, absorvint la teva llum, que faig meva; jugar al mig del carrer a amar-nos, resseguir-te el rostre amb un dit mentre caic al pou dels teus ulls; oferir-te el meu braç perquè t'adormis durant uns instants i -com quan eres petita- no pensis en res. Veure't, amar-te.

Concursal

Seriosos entrem, la meva cap i jo, a una sala de juntes on ens espera un home. Un alt directiu d'una empresa que no té gaire bon futur. Es donen la mà, i em presenta "un company advocat, expert en dret concursal". I durant la entrevista, ho demostro.

Mentre parlava, pensava en aquella sala de TV, a l'alberg de Granada, amb aquells francesos cridant, i jo intentant estudiar... va valer la pena, oi, carinyo? :)

Notícies

Semàfor verd

Per a la nova vacuna contra el càncer de coll d'úter que podria estar al mercat en un o dos anys.

Notícia del segle XXI.

Semàfor vermell

Per la desgràcia humana de l'Àfrica: fugen de la fam cap al nord, i s'hi troben un desert, bales, i tanques plenes de punxes.

Notícia del segle IX.

Des de la feina

Un truc al mòbil. Un número que el primer dia és un misteri i encuriosit agafo el telèfon dient "Sí? Digui?". És ella. A mig matí, a migdia, per la tarda... un minut abans de plegar...

I fa molt il·lusió. Veu d'intimitat quan sé (sabem) que físicament estem envoltats de gent treballant, desconeguts o no, però que pertanyen a un altre món quan truques, quan agafo el telèfon. Es creen uns instants de nosaltres, una habitació mental nova. Un descans.

Tot bé? Tot bé. Que passis bon matí. Fins ara, fins després, petons... i altres fòrmules que dites per nosaltres esdevenen novetats. Cada trucada -"et truco des de la feina"- em provoca un somriure.

I tota aquesta simplicitat -perquè dia a dia tampoc cal gran cosa més- culmina esperant-te a la porta de la feina. Sempre a la mateixa hora. Un petó. I a caminar.

Un any

Ja fa un any que vaig aconseguir tornar a Itaca. Ja fa tot aquest temps -i no és res!- que vaig trobar a la persona que ara sé -les sensacions d'aquesta mena no enganyen-, que és la meva companya, amb qui vull compartir tot.

Sóc un privilegiat. Ja fa un any que estimo i em sé estimat. Un any que intento fer-la riure, i somriure, un any que trobo que és la criatura més preciosa que ha trepitjat la terra -fins que arribi el moment.

Un any ple, complet, absolut, viscut, rodó, intens, divertit.

De nou, em sé un privilegiat. I per això, del fons de l'ànima només em surten sentiments de gratitud als déus, i moltes, moltes ganes de seguir vivint.

Futbol

Simplement, moltes gràcies.

I a Tu, ja saps, la meva ànima...

:)

Marinera

La veieu, oi? Magnífica talla les embestides de les onades que canvien del blau de plom al blanc de l'argent a l'esmicolar-se contra el seu ventre temptador, que amaga tants misteris com mars hi ha: un mar, una lluna.

De veles blanques com blanques les seves aspiracions. I si us hi fixeu, mireu els portalons dels canons, en surt una llumeta, de vida, d'il·lusions patents.

Semblaria que ha de començar a volar...

I així l'he vist avui, marinera, blava, i d'ulls de fons de mar. Preciosa, t'he atrapat, Altaïr. Enlluernadora, em tens enamorat.

L'orgull català

Bé, després de tota la feina, hem acabat imposant-nos a nosaltres mateixos: tenim Estatut aprovat per una àmplia majoria de diputats (els del PP com es deuen sentir?), i ahir per la nit va haver aplaudiments, abraçades, vaja... que el Parlament de Catalunya va fer ús de la seva sobirania.

I ara em pregunto que passarà a Madrid. Sé que ens ho retallaran, però els meus dubtes van encaminats cap a una altra banda: ara es nomenaran algunes persones del Parlament que el defensaran a les Corts Generals. Tot un honor. No amago que voldria ser un d'ells.

Em pregunto si tots aquests polítics tan pintorescs que tenim seran capaços d'estar a l'alçada. Faran el ridícul? Jo voldria que fossin capaços de tenir els nassos que va tenir l'Ibarretxe davant de tot aquell públic en la seva contra. Voldria veure'ls amb la consciència històrica de Tarradellas, Macià, Companys, Rafael de Casanova, Pau Claris, Ciceró, Cató...

Siusplau, escullin a un bon orador digne del que està a punt de passar: la recuperació de l'honor que Catalunya va perdre per dret de conquesta integrant-nos a la força a la corona de Castella. Siguin dignes de la recuperació de les Constitucions catalanes.

Que d'aquí a vint anys veiem unes imatges per televisió d'un orador català -ara encara desconegut- i ens sentim orgullosos.

Després de tres-cents anys d'acotar el cap viatgem pel món amb l'orgull -i la prepotència!- de ser catalans, com va ser fa segles i com tornarà a ser.

Benvinguts

Benvinguts de nou a bord de la Surprise.

Espero que gaudiu de l'estada a bord, que us embriagueu de la olor del mar i la fusta, que sortiu a visitar cada port en què ens aturem, i que feu lloc a nous lectors.

Aquest, com a diari d'abord que serà, és el suport on plasmaré totes les impressions personals i totalment subjectives del capità.

Engage!