Diverses reflexions

He estat a punt de ser atropellat tres cops en un sol metre quadrat. Un senyor que ha decidit fer marxa enrere en un pas de peatons, barrar-me el pas cap a la vorera i deixar-me entre dos focs: els cotxes que anaven cap aquí i els que anaven cap allà.

Evidentment, acollonit per instint, m'he apartat, i li he dit: "Eh! Home! Que m'atropellen!" obrint les mans per a què veiés l'evidència... però sense ni una mica de ira, de ganes de baralla, era massa evident... apart de què les paraules d'una amiga m'han saltat com un resort anul·lant la glàndula del "lado oscuro".

D'acord. Li he fet un retret justificat. "Ei, que m'atropelles tu i tres més. Vigila. Sóc al mig del pas de peatons intentant passar", he pensat. Però ni un mot més: ni un crit, ni un insult, res. Doncs què curiós... a ell, enlloc d'aixecar la mà demanant una lleu disculpa, no se li ha acudit una altra cosa que, davant del seu fill, abaixar la finestreta, posar en perill dos senyores més -el cotxe seguia en marxa-, i dir-me: "Què et passa? Haver-te apartat".

M'ha impresionat moltíssim el que m'ha dit:

- Com es pot ser tan cec? Tot un cavernícola platònic.
- I com es pot ser tan obtús? Ho ha dit amb tanta possessió de la raó...
- S'ha arribat a prendre les molèsties de baixar la finestra i creuar el cotxe al mig del carrer -insisteixo en la cara de terror de les dos senyores-.

Avui, per res del món m'hauria posat a discutir, tot i que reconec que hi trobo cert gust en la disputatio, però aquest senyor necessita urgentment una cura de píndola vermella de Morfeu.

***

D'altra banda, vosaltres no teniu un profund odi a aquella persona que ha dissenyat aquelles piques de lavabo públic que tenen el raig d'aigua de l'aixeta massa proper a la part d'enfront de la pica? Sí, aquelles que, quan les mans fan l'amor entre sí ensabonant-se, fan que et topis cada dos per tres amb la pica. Aquelles que fan que hagis de fer exercicis d'economia digital per aconseguir dut una gota d'aigua a aquella part de la mà on més abunda el sabó i més escasseja l'aigua.

El més curiós de tot, a més, és que aquestes aixetes de tita curta, solen estar col·locades en piques amplíssimes d'un disseny incómodo de collons.

***

Després voldria fer un recordatori per a opinadors:

El Sr. de Juana Chaos ja ha acomplert la seva pena pels abominables crims que va cometre -parlo dels assassinats-, pena que se li va imposar d'acord amb un Codi Penal, que alhora va ser aprovat per un parlament escollit democràticament.

I des d'aquí recordaria, encara -agosarat de mi-:

- Aquest país no té cadena perpétua ni pena de mort: per fer complir les penes i per no renunciar a reinserir els criminals.

- De Juana Chaos està a punt de morir. El perquè és igual. Quan passes per la presó, quan has assassinat a sang freda, t'has prostituit, has robat, t'has drogat... no deixes de ser persona. No deixes de tenir uns drets inherents al teu ésser.

- Personalment, des que vaig estudiar el seu funcionament, considero que l'Audiència Nacional és una instància que caldria abolir. El Suprem pot fer les seves funcions molt millor.

- Finalment, siusplau, Sr. Populatxo, deixi d'emetre judicis precipitats per als que vostè no està qualificat. Deixi de fer miop Injustícia.

Fiuuu!

http://www.super3.cat

Jo diria que em van fer super cap a l'any 1992 que ve a ser bàsicament, des del primer dia. De fet, el meu número de súper és un 16.xxx, com els de la meva generació, si fa no fa. I ara ja hi ha un milió de súper.

Com diu el meu germà, 1 de cada 7 catalans és un súper. Tot i tenir entre 30 i 0 anys. A dia d'avui el Club proclama: que a partir dels 15 anys ja no es pot fer servir el carnet, però mai deixaràs de ser Súper.

Un de cada set catalans, implica coses en comú entre la gent jove del país. Implica records comuns: el Petrifax, el Tomàtic, el Superquè de la quinzena, la Noti, les Tortugues Ninja o el Goku. Implica un somriure pel record.

Es tracta d'un club social, una associació de joves, que n'ha fet feliços a molts. Ja em perdonaran el Club Megatrix o connats semblants, però el NOSTRE Club Super3 ha ofert més que dibuixos: activitats culturals gratuites, solidaritat a la Marató, participació esportiva de Súpers, regals... vaja, País en general (fins i tot deixant de banda llengua i senyera, per aquest cop).

Recordo, per recordar bons records: l'Scalextric que ens va tocar una Quinzena al meu germà i a mi. Recordo el carnet que ara té un punt groguenc, recordo els berenars d'entrepans tremendos veient una mica de dibuixos abans d'anar a fer deures, recordo la jornada esportiva al Serrahima on va participar l'Uri, recordo que fins fa dos mesos encara tenia la llibreta de La Caixa amb el logo del Club, recordo entrar gratis al museu de la Ciència, al Zoo i al Catalunya en miniatura...

Recordo bons temps.

Per cert, no sé si el lector ha pogut veure l'anunci televisiu que commemora els quinze anys del Club. Si teniu ocasió fixeu-vos en una de les imatges que hi apareixen: un pare que ronda la trentena amb el carnet antic a la mà, i davant seu un nadó (el fill) amb el nou carnet a la mà. Espero que per aleshores encara existeixi el Club Super3.

FIU!

Guardians

Parlaré de literatura.

Sempre m'ha conmogut la història d'un dels nombrosos pobles i cultures que apareixen al gran món del Senyor dels Anells. Sempre amb el recolzament, amb el sustrat, amb l'humus de la cultura i història europees.

Parlo dels Dúnedain del Nord. Molts no sabreu qui són o estareu a punt de deixar de llegir. Gràcies per la vostra paciència i fins a un altre post.

Als que seguiu llegint us faré cinc cèntims de qui eren els Dúnedain del Nord: provinents d'una raça descendent dels Numenoreans (equivalent a "atlants"), es van instal·lar a la Terra Mitja, creant un gran regne de saber i llum dividit en diferents zones: Gondor (sud) i Arnor (nord).

Mentre el sud resistia, tot i la seva decadència cultural i guerrera, mentre que Arnor es va anar pansint. Reculant per la gran força de la Fosca i l'Enemic, i morint poc a poc per la falta de descendència.

Els homes de llarga vida, els Dúnedain, van dissoldre la seva sang amb races inferiors al sud i van estar a punt d'extingir-se a un regne del Nord que empetitia per moments.

Al Nord, a Arnor, quan ja eren només 200 Dúnedain home, tots de pura sang de Númenor, descendents de grans guerres, savis reis i homes lletrats, van renunciar a la territorialitat del seu regne. I van buscar refugi a les terres d'influència de Rivendel, la casa del senyor elf, Elrond, el seu aliat, que els va acollir.

Però els Dúnedain, un poble gloriós, enlloc d'intentar el seu resorgiment o la seva mort definitiva, van decidir sortir a camins, boscos, deserts, camps enemics, territoris desconeguts per, d'incògnit, treballar per destruir l'Enemic.

Al cap dels segles de fer aquesta tasca, se'ls va començar a conèixer com a homes de muntanya, despreciant-los a hostals i places com a homes de mal viure i d'origen incert. Bé, és cert que ja els anava bé aquesta identificació per poder viure tranquils i poder fer la seva tasca, però era sumament injust.

Durant la Guerra de l'Anell, i abans d'haver de marxar al sud, els Dúnedain del Nord es van dedicar a vigilar i protegir les fronteres de La Comarca, la terra dels hobbit, sense que aquests ho sabessin, només per mantenir la pau i el benestar complaent dels hobbit.

En aquella época una frase els definia:

"No tot l'or rellueix".

Des d'un punt de vista romàntic -el meu- és realment conmovedora la metàfora de veure homes excepcionals, una elit, donant la seva vida i renunciant a la glòria per protegir un petit espai de pau. Avui, al carrer, hi ha moltes dones i homes que ens semblen d'aspecte extrany o comportament dubtós, i que no fan altra cosa que sacrificar el que són per oasis sagrats: com un fill, una familia, o una causa.

la meva Petxina

Jo no sóc Sant Jaume. Això està clar, però també tinc la meva closca. La meva petxineta que cap dia del món m'oblido de posar-me. Mai la duc per dutxar-me, dormir, o fer l'Amor.

Es tracta d'un penjoll un pèl rudimentari, fet per mi mateix. La seva gràcia no és la seva estètica, no és una petxina bonica i molt blanca i brillant, no. Ni la sosté una cadena d'algun metall preciós. La seva gràcia, el seu do, la seva força és el seu significat.

Sentir el seu lleu pes sobre el pit, o tocar-la distret mentre sóc a classe o penso, em recorda principis de vida que em fan feliç. No sóc dogmàtic, però ser fidel a aquesta forma de pensar em farà viure amb plenitud.

Avui una compaña meva ha pronunciat una frase que m'ha semblat genial:

"Esta tía es una gilipollas esférica, porque no deja de serlo, lo mires por donde lo mires".

Fantàstic.

Em fa pena que alguns desaprensius celebrin el Cap d'Any com si es tractès d'un Sant Joan macabre, incapaços de fer res que no sigui destruir.

I em fa pena que aquesta nit hagin penjat a un home.

És veritat que la família no és com l'amistat: no es pot escollir. És a dir, tens la que tens. Però anem a fer una Revolució.

Família tens la que et toca. Però no per això tens cap obligació d'aguantar-los. Ni tan sols de respectar-la.

Anem a seguir fent el guerriller: arriba una edat en la que (has de) decideixes qui és família i qui no. Ja no compta que els pares et diguin aquesta cosina o aquell tiet. Els membres de la família d'un els escull un.

Pot ser que fins i tot els propis pares no entrin en aquesta nova família.

Perquè anem a deixar pas a la llibertat: la família no té res a veure amb la genètica, sinó només amb l'amor. De manera que la família o els procès de creació de la mateixa és com un partit de futbol al pati d'una escola: cadascú escull qui vol al seu equip.

Només que les famílies evolucionen, la foto no pot romandre estàtica.

Jo, de moment, tinc la sort (pensant només en clau de futur) de tenir un germà i una dona que vull que juguin al meu equip.

A aquestes hores de la nit, i després de pensar que el caos i la foscor envaeixen cada dia més la nostra zoocietat, una mica de civilització, siusplau:

http://www.classiccat.net

Salaris

Un fet viscut avui mateix. He anat a la web de Laboris coneguda filial de "Segundamano", i m'ha donat per seguir una enquesta on pots comprovar si el teu sou és adient amb el que s'ofereix al mercat. No cal dir que, com segurament li ha passat a tothom que ha fet l'enquesta, el meu sou està per sota del que cobra una fantasmagòrica majoria.

El que voldria destacar no és això, sinó una part molt concreta de l'enquesta. Hi ha un apartat on et demana els anys de feina, els anys de feina en aquell lloc, l'edat i el nivell d'estudi. Fixem-nos en els dos últims, on he contestat:

Edat: <24>

Nivell d'estudi: Màster o postgrau

La pura veritat. I quan vaig a validar les respostes per passar a la següent plana de l'enquesta, l'obtús nan de Laboris em respon:

"Las respuestas introducidas en edad y nivel de estudios no son coherentes."

M'he fartat d'intentar-ho fins que he hagut de mentir sobre la meva edat, assegurant que sóc més vell del que realment sóc.

Plató tindria molt a dir: la realitat no és la realitat, he hagut de mentir. Qui és coherent i qui rau a la caverna?

BIOGRAFIES

BIOGRAFIA I

Un home de cultura extranya en el seu propi país que viatjà sol al país de la seva cultura. Un home de procedència extranya en el país de la seva cultura. Finalment integrat.

Un intel·lectual sense calers, de pantalons trencats, sabates arranjades, sempre amb camisa. Ulls marrons, cabell mig arrissat i amb entrades des del naixement. Sempre llegint i llegint. Sense més limitació que les imposades per la Física. Entusiasta de les teories económiques i de les tendències de futur.

D'un internacionalisme genètic. Català de naixement i universal de pensament. I violent. Violent en temps de violència i gana. I quan és el teu fill i la teva dona els que ploren de gana...

Obrer conscienciat. Muntava vagues a les fàbriques on anava. Els que el van conèixer diuen que va arribar a muntar 5 vagues a la fàbrica on treballava la seva dona només per a què aquesta deixés de treballar i poder-se-la endur: només per estar amb ella.

Mor assassinat i enterrat al costat del Noi del Sucre.

Va ser un dels que va donar a la nostra ciutat el seu altre nom: La Rosa de Foc.


BIOGRAFIA II

Un home andalús. De família acomodada andalusa. Casat amb una Dama andalusa. Que viatja per la Península seguint les ordres de l'exèrcit al que pertany. Rep la millor educació que aquest exèrcit encara pot procurar als seus oficials.

I arriba a Barcelona, el jove Capità de l'exèrcit de terra. Comença a fundar una família a la que donarà un bon pis i una bona educació. Progressista a poder ser. Però assenyada. El jove Capità Republicà rep la notícia: l'exèrcit s'aixeca a Àfrica, Canàries, Burgos...

Ràpidament es posa a les ordres de la República que ordena seguir instruccions de la Generalitat. La seva consciència -i la seva gran dona tb l'hi aconsella- li diu que el Govern escollit és el de la República. Doncs res més a dir.

Durant els anys de gana i bombardeig es dedica a: evitar anar al front, donar de menjar a família i veinat i, en moments de bombardeig fer saber a TOTHOM que ell no és a Sants, sino a Capitania.

Condemnat a mort durant la repressió immediatament posterior a la Guerra, el salven els seus bons amics que pertanyen als vencedors. Educa com ha de ser a les filles, i al fill el posa a les juventuts de les FE-JONS, mentre, alhora, li regala alguns llibres que ja no s'imprimeixen a la llum del dia i li ensenya Esperanto.

Gràcies.

Guarros

Hi ha gent que, emparada en la mediocritat d'una addicció i l'snobisme d'uns gestos ja caspos al segle XXI, gent aferrada a la tradició vaticana de la fumata blanca, o la tradició dels natius americans, fuma.

Però no fuma fumant. No. Fuma fument. Hi ha formes i formes de fumar, i com tot a la vida -no tothom està genèticament capacitat-, es pot fer amb elegància i respecte, o bé amb tot el mal gust del món.

Penso en la típica senyora amb cara de mala llet, fumant a les 8.30h del matí a la parada del bus, o el senyor panxut fent el cigaló al bar després de dinar, que decideixen, amablement compartir el seu estimat fum amb tu. Tristos que adoreu a un tros d'herba seca!

Però encara hi ha un gest de pitjor mal gust, que caldria erradicar socialment, encara que només sigui mirant malament als seus autors: llençar la burilla a terra. Oh, i aquesta gent encara fotrà la bronca a un nen per llençar un paper a terra!

Abans -i l'abans sempre ha tingut un component de model i classicisme-, almenys s'apagava la burilla en ser llençada a terra... però ara no. Milers de pires funeràries cardio-pulmonars cremen a les boreres de Barcelona, mentre ingenus ciutadans cremen les soles de les seves sabates fent un esforç inútil per paliar la GUARRADA que suposa fumar i llençar la burilla a terra.

TOGATVS

Com els antics magistrats romans, com a lletrat, apadrinat per qui comença a ser un clàssic a la professió i acompanyat dels que més estimo, des d'ahir tinc tot el dret a dur toga allà a on jo vulgui.

Des d'ahir, STEPHANUS TOGATVS.

Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.


Salvador Espriu, 1965

Dolça de Provença

Cert que hi va haver una época gloriosa d’un país mediterrani en què una noble autòctona es deia Dolça. Però, ves per on!, que avui el post no va de romanticismes històrics, sinó presents.

És que avui m’he fotut un xut de sucre. Esclar, com totes les drogues –diuen- és millor prendre-se-la compartida.

Primer, la meva morena, no em volia donar la sorpresa que deia tenir preparada per mi, sota l’excusa de no portar-me bé... d’acord, en part tenia raó, però de l’altre la movia un sentiment egoista: volies tot el sucre per a tu!

Aleshores, imagineu-vos-la, els que la coneixeu, amb la seva cara de trapella, jeje, acompassant la intensitat de la seva mirada, amb un moviment de mà treient un paquet de la bossa.

Era un paquet delicat, blanc, tancat, amb lletres d’or impreses que permetien saber-ne la procedència: L’H. Pastisseria. Però tan elegant... “Però això és d’un lloc bo!”, he dit jo aportant poca cosa a una obvietat.

Aleshores arriba el moment màgic: obrir-ho. Jo em pensava que serien bombons... coneixedor de la debilitat d’Ella pels mateixos. I, oh Déus, eren panellets! Panellets! Els primers de la temporada. Potser els únics. És igual: deliciosos només pel seu concepte, sense haver-los tastat, simplement perquè l’autobús era buit i es perfilava un panellet de cafè posat allà amb tota la “mala” fe del món.
I llavors, com en una follia sexual de dos enamorats assedegats l’un de l’altre, ens hem posat a menjar-los amb un ritual tranquil, però, coi! Que eren molt bons, tu! Eren realment bons. I el fet de menjar-nos-els així, amb una primera persona del plural tan intensa gairebé ha pogut desplaçar el sabor del sucre, el cafè i la llimona, donant pas a un què que, senyors lectors, és només nostre.

(El color de la lletra es correspon al que seria el color del clàssic panellet de pinyons).

Venen temps molt difícils.

Evidentment el problema és la por, i com sempre, la incertesa. Si no hi haguès por, no vindrien mals temps, i tot estaria ja fet.

El problema és traslladar la por a qui no la mereix, o qui no l'ha buscat: inversors, consumidors o fills.

Ens podem fer els valents, o realment ser valents. Mirar els problemes dels altres -que ens encolomen a nosaltres-, de cara, amb dos collons -llegeixi's ovaris o altres gónades existents-. Però per molt valent que un sigui, si el problema et supera, només pots resar per a no ofegar-te.

I és en aquestes circumstàncies que penso en alguns bons amics i, fins i tot, en algun blogger.

Vos, quod milia multa basiorum

legistis, male me marem putatis?

Pedicabo ego vos et irrumabo.

Catul.

No entraré pas de nou en una discussió que, malgrat el que em pensava, ha quedat buida de contingut. Ara bé, des del meu blog, i amb la moderació suficient per a què tercers no diguin que sóc dur (tot i les ganes de liar-me a arguments), vull proclamar algunes conviccions, tal i com han fet d'altres:

(Marcial, prega per nosaltres. Quevedo, salva les nostres ánimes. Demóstenes, allibera'ns. Maquiavel, resa allà al cel. I tota la resta de sants i barons de la crítica destructiva i la sàtira no permeteu que caigui en la vostra temptació, amén.)

Crec que no es pot anar pel món donant lliçons de moral, ética, comportament i, sobretot, dialèctica i oratòria a qui menys les vol rebre. El cas és que aquesta mena d'opinions solen ser acceptades de gent que té una autoritat intel·lectual i espiritual reconeguda. Si ho fa algú altre, queda en no res. En una paròdia de llibre d'autoajuda.

Crec que no es pot argumentar pau d'esperit per retirar-se d'una disputatio dialèctica, ja que en aquesta, no hi ha d'haver cap atac personal i, encara més, per poder-la dur a terme cal una tranquilitat espiritual prèvia! Ara bé, si un hi entra (expressar la opinió públicament d'un text aliè, és entrar-hi), exposa les seves idees a judici, en contingut i en forma.

Per donar unes nocions d'oratòria: un cop un entra a argumentar a la disputatio, amb el seu contingut i la seva forma, pot cometre falàcies, (de contingut i forma), més o menys velades, o més o menys sofisticades. Entre elles, les més barroera i alhora popular, per dissimulada, és la barreja entre la falàcia ad hominem i la de la generalització precipitada.

Ad hominem: atac a la persona, individu concret, conegut o no. Si no és conegut estem davant d'un aberratio ictus, és a dir, l'error de l'ignorant-ignorant (v. Sócrates, i Plató).

Generalització precipitada: d'un cas en fem un univers, o bé de l'univers n'extraiem un individu del que fem un cas excepcional, positiu o negatiu, atacant-lo o lloant-lo sense motiu racional.

En resum: l'argumentació és un joc, i cal que al món blogger ho veiem així. I cal que ens adonem que les nostres crítiques i, paraules en general, mai seran interpretades exactament com volem, precisament, perquè només són lletres escrites.

Conclusió: no vull haver fet mal a ningú, ni que ningú se senti en un estat de crispació fictici. I és per això que, arribant des d'un altre camí (en aquest cas la renúncia a l'atac personal, la voluntat d'explicar-me i disculpar-me, si cal, i la oratòria), que jo també convido a una pau i tranquilitat que ens mereixem tots plegats ja que, quan sona el despertador se'ns complica tot massa.

La mà.

Meme (dels collons)

Mon, que no m'agraden les cadenes... bueno, perquè m'ho envies tu i ho faré -ESCLAR- del Boss, que sinó... ; )

Ets home o dona?: Jo sóc "Spirit in the night"


Descriu-te: "Born to run"


Què senten les persones sobre tu?: "Human Touch"


Com descriuries la teva anterior relació sentimental?: "Dancing in the dark"


Descriu la teva actual relació sentimental: "The Promised Land"/"Tunnel of love"


On voldries estar ara?: "Streets of Philadelphia".


Com ets respecte a l'amor?: "Hungry Heart"


Com és la teva vida?: "Glory days"


Què demanaries si tinguessis un sol desig?: Aquest "For you"


Acomiada't: "We shall overcome"

Ha estat molt divertit. Gràcies, Mon.

Tendra és la Nit

Tendra és la Nit que l'abraça cada dia mentre ella es deixa anar en un descans fals.

Desitja no haver de sentir escalfor, i quan obre els ulls es penedeix d'haver-ho fet. Cada segon amb les parpelles obertes la du, inexorablement a la nova Nit. Al nou refugi.

Cada dia s'estira relaxant-se a la força en un llit que l'ha de descansar. Que la descansa i que la tortura. Cada nit té por del seu refugi. Tanca els ulls suau, amb tota la força de la seva ànima, i s'adorm, entrant en móns que no vol recordar.

I cada nit, amb una esperança de nova llum tanca els ulls pensant que l'endemà el seu llit serà seu, i que la mala ratxa haurà passat. Somia amb els ulls oberts amb poder descansar de cansament feliç.

Mentrestant dorm per fer callar una estona una ànima esgotada. Pensa que la nit és la seva amiga, i al dematí pensa que la nit és l'enemiga.

Tendra serà la nit en què, per fi, descansi.

Lutècia (II): a París amb Ella

És que em sembla que amb l'anterior post no ha quedat clar.

La veritat és que encara ara em sento aclaparat i profundament afalagat.


Mmh, com dir-ho? Un sent que estima, que estima molt. Un té els seus sentiments que pugen i baixen, van i venen, i és de dins. Me La miro i l'adoro... Però encara no acabo de poder assumir que algú m'estimi tant.

Vull dir que, quan intento ser-ne conscient, em pregunto: "a mi?", "jo?", i és per això que em considero afortunat.

Ara, el viatge que encara és present, comença a ser passat i per tant, record. I aquest record, que és tan intens, que em dóna tantes imatges, rialles, petons, cansament de cames, llit i habitació roses, torre "chispeante"... em provoca una emoció enorme, em posa un nus a la gola.

Lutècia

A tots els conspiradors del món que heu participat en aquest cop: moltes gràcies. Ha estat preciós, i emocionant.

Hem vist París tal i com feia temps que anàvem dient ("Quan anem a París..."), fent-ne un tast de prou qualitat com per dir-nos a nosaltres mateixos "està prou bé, molt neta, i elegant, hi heu d'anar".

I és veritat, París és una ciutat elegant, amb una netedat que a Barcelona semba que ha de ser impossible de mantenir.

París és l'amant que exigeix moxaines; Roma, la mare; Barcelona, l'amiga; Madrid, la juerguista, la canalla o la puta; i Londres, la mestressa ("el ama de llaves").

Bé, resumint, que en tornar de París em sento el tío més Afortunat del planeta.

Ai, als que esperàveu la notícia: la sorpresa més grossa la vaig tenir a casa en veure aparpèixer una motxilla i una maleta que jo no havia fet. I l'alegria i la flipada a l'estació del Nord quan vaig sentir el destí de l'autocar. El viatge en autocar, cap a Girona, va ser normal perquè no havia tingut temps de prendre gaire consciència.

I què fort quan arribes a París, veus la Torre, i penses "jo, fa un rato estava treballant a Barcelona, i sense tenir ni idea de a on anava!".

Puc còrrer per carrers grisos, per ponts verds, i camins de pobles amb aire com ganibets, per trobar al final, sigui ràpid o sigui lent, sempre la mateixa cara, els mateixos ulls, la mateixa persona. Correré i caminaré per veure al costat o al davant aquests ulls, però Ella sempre serà al meu costat per veure'm assedegat d'Ella.

Tot plegat un cercle conceptual i emocional que mareja, que enganxa, que refresca, que es fa curt i s'estreny, que s'aixampla i mai apreta prou. Un cercle d'excitació, de carn, que com més desig sent, més fam juvenil té de l'altre cos.

Un anell que en el seu interior du grabades paraules secretes, i secrets muts, que només coneixem Ella i jo. Un anell dur com la fòrmula matemàtica del cercle perfecte.

Megas Alexandros ja s'ha fet gran de cop.

Ha viscut Queronea, l'exili Traci, la Ira del seu pare, el poder de la seva mare, i les meravelles dels seus Mestres.

Doncs, a mi, Macedònia també se m'ha quedat petita.

Però jo no sóc Aquiles, ni Alexandros, així que no tinc cap pressa per morir jove, i brillar, encara vull brillar més. I jo també compto amb La Punta, com la colla de companys que, amb montures prodigioses, acompanyaven a Alexandros a la batalla.

El discurs més brillant de la meva vida, present i futura, ha assassinat la meva pròpia infantesa.

Espero, quan arribi el moment, donar una infantesa plena i feliç als meus fills. Perquè una persona, ara ho veig millor que mai, en crèixer, en fer-se adulta esdevé, irremeiablement desemparada, sola.

I és realment cru i trist saber que com ja vaig dir, al final, res. Només ens queda estimar i els records d'infantesa. Records de protecció, invulnerabilitat.



Recordo que ahir estava trist. Avui ploro. Ploro com un nen.

Sé que una Mercè divertida no es mereix aquest post.

Però avui estic trist. Trist de debò. I no em valen tòpics com la tardor. És aquella tristesa de dins, que feia temps mantenia a ratlla, aquella tristesa que no apareix a la superficie dels meus pensaments, però que quan nedo endins surt a buscar-me. Una tristesa com de segles, que de fet no és del tot meva.

Sé que forma part de la desgràcia del conscient, el preu de la intel·ligència... el contrapunt de l'aurea mediocritas.

Avui estic trist. The empire of my mind.

Homo Advocatus

Als antropòlegs, sociòlegs i curiosos en general:

Avui he estat acceptat en cerimònia pseudo-formal entre els meus col·legues advocats. Si bé ja n'estava assumint les funcions, tasques i denominació, avui que a l'Il·lustre Col·legi al que pertanyo m'han donat la benvinguda, els meus companys m'han tractat de "col·lega" tota la tarda.

Tots han tingut els seus detalls, i paraules de benvinguda. Per a mi ha estat molt emocionant veure com companys que tenien una cosa que fins ara a mi em mancava, em reconeixien públicament com a igual.

Sí, cert que ara tinc unes responsabilitats i pressions professionals més elevades... però el que realment em crea angoixa és la funció social que com a Lletrat tinc davant de la Societat. Intentaré ser digne d'aquest privilegi/càrrega democràtica.

No puc oblidar donar les gràcies a qui m'ha recolzat (sobretot a ells), als meus companys d'universitat i de feina, i als meus Mestres (als vius i als que només he pogut conèixer en paper i lletra impresa o manuscrita -aquest privilegi vaig viure un dia-).

A les Gàlies...

Avui vull fer un homenatge a una dona que ho mereix.

Tothom es fixa en Angela Merkel, cancellera alemanya... mmmh, bé, a mi personalment no m'agrada gaire. Entre d'altres motius perquè la seva cara i la de Ratzinger és la mateixa, s'assemblen massa, i perquè em recorda molt a Tatcher i a una Europa del '90.

Però hi ha una dona que em resulta molt atractiva. Que m'il·lusiona. Es tracta de Segoléne Royal, la socialista francesa.

Una dona intel·ligent, amb caràcter, sensible, guapa, ambiciosa, familiar, casada, gelosa, brillant, discreta... per a mi, tandebó que marqui una tendència en el tarannà polític del segle XXI.

(Si la misogínia francesa i Jospin l'hi permeten).

Hoquei sobre pedres

Bé, ahir vam començar la vetllada amb un partit de hoquei al Palau Blaugrana.

Per al meu gust, que he jugat a hoquei, va ser un partit interessant: molt tècnic, amb demostració de la bona forma física dels jugadors dels dos equips, amb un arbitratge bo, i poc públic.

I és aquí on us he de fer saber que el porter del Vic va patir un xut (cop de pilota) d'un jugador contrari, al cap. Bé, al casc. El cas és que la força del xut va provocar dues conseqüències: primera, va partir el casc per la part de dins, i se li va clavar una mica, obrint-li la pell, i segona, el va "deixar gilipolles, tot i que ja ho és una mica".

Altrament, destacar el primitivisme d'aquest esport: enlloc de sortir de pista pel cop al cap (poca broma), va i el tio segueix jugant... un misteri.

Després vam fer una excursió a casa meva amb el núvol Kinton a la recerca d'un vehicle que no frena i que des de ja! ens hem d'acostumar a no fer servir per la pròpia seguretat.

A casa de l'Antònia ho vam passar bé. La Comunidad del Chorizo Único va riure força, i jo diria que es va tragar unes dues mil fotos tranquilament (videos apart).

Al final de la vetllada van adquirir protagonisme els mitjons ratllats de la Pielmorena i el so melódic dels roncs de la Mon.

Com a colofó, Freaky Time: deixo el cotxe al pàrking, i en anar cap a casa, passa per davant meu un home caminant, aparentment normal. S'acosta, sense aturar el seu pas viu, a uns arbustos i pren una peça de roba que restava allà amagada. Sempre sense aturar-se, la desplega a l'aire i se la posa, resultant ser el típic batí verd a quadres d'estar per casa... quan l'home desapareix pel final del carrer.

Encara em pregunto quina força de l'Univers va empényer a aquell home a saber que hi havia un batí allà amagat, o a prendre'l, o a posar-se'l!

Què queda?

Em fa por que una persona pugui perdre els seus records.

Parlo dels records de debó realment importants a la vida.


Perquè penso, no ja en el moment de la mort, sinó en aquells moments de la vida en que t'atures. Pares la maquinària i seus a la vora del camí. Veus de la cantimplora i penses "què tinc?". I no tens cos, ni tens diners, ni tens fama, ni amics, perquè arriba el moment de la soledat, ni tens res de res.


Només tens poesia, ja sigui un rodolí o un romanç. Només et queden records d'haver estimat. Això és lo últim que et queda, la convicció d'haver viscut amb el cor.

Autènticament.

Diada Nacional de Catalunya

No em puc estar, precisament pel dia que és, de recordar en què consisteix aquesta celebració.

El més fàcil és pensar -i mai seria incorrecte- que celebrem el que som, com a col·lectiu de persones que són col·lectiu, precisament, perquè comparteixen certs trets comuns: una llengua, una cultura, una cuina, unes institucions...

Però no puc deixar de pensar que per molt llarga que arribés a ser aquesta llista, això no deixa de ser, en certa manera, folklore.

De manera que vull intentar -digueu-me si m'equivoco- intentar aprofundir més en aquesta reflexió. Intentaré una hipòtesi.

Penso que hem de pensar com a diplomàtics. Amb la visió del Dret Internacional, de la política internacional, com a estadistes, a poder ser (potser és demanar massa), amb una doble mentalitat: estadistes del XVIII i estadistes del XXI.

A començaments del XVIII tenim un greu problema mundial (sí, sí, sí, mundial), quina dinastia europea ha de tenir supremacía a Europa aprofitant el buit del tron dels regnes hispànics: els Habsburg o els Borbó?

La diferència és clara: els Habsburg suposen el federalisme i l'aliança amb Àustria, Alemanya, Anglaterra i Itàlia. Els Borbó suposen l'absolutisme radical i l'aliança amb França i Castella. En principi als Catalans (que gaudeixen d'independència, esclar!) els és igual un que altre perquè ambdós candidats amaguen les seves obsessions fent promeses als Estats que els han de recolzar -entre ells, Catalunya-.

Tot anava de cara per al candidat austríac, també candidat dels Catalans, quan el cosí d'aquest, l'Emperador, mor, i el candidat al tron dels regnes Hispànics esdevé, al seu torn, nou emperador. Els anglesos tenen por de donar massa poder als Habsburg, i es retiren.

A la Catalunya-Estat de l'época tenien un problema: i és que eren un estat sobirà i independent, de manera que no tenien perquè sotmetre's al Borbó quan els seu rei era l'austríac, qui els havia jurat les lleis catalanes.

Ara, anem a la situació concreta: menestrals, homes de negocis, polítics, pagesos, tots ciutadans, troben que els han assatjat la ciutat els francesos i els castellans. Per què? Perquè no volen que el seu rei sigui un Borbó, perquè ja en tenen un, de rei, coi! A més, el Borbó amenaça de prendre'ls les institucions, d'enderrocar la Generalitat, d'impedir Les Corts Catalanes, i d'imposar el sistema legislatiu, polític i cultural francès-castellà.

La reflexió és clara aleshores per a Rafael de Casanova i els altres, tots il·lustres pensadors: "Res en contra dels castellans i dels francesos, amb qui hem estat tan sovint amics i enemics, i com ho han estat entre ells. Però els seus sistemes no són pas el nostre. No hi ha motiu per a què l'imposin!".

I en aquestes circumstàncies, jo també agafaria un fusell. Més que res per la meva dèria: algú va preguntar la voluntat que tenien els catalans? Algú va intentar reparar aquella injustícia?

Posem-nos ara a la pell de l'estadista i diplomàtic del XXI: les tropes dels borbons, en entrar a Barcelona, van destruir obres d'art i biblioteques, amb les lleis catalanes incloses, van violar, van massacrar, van exterminar, van enderrocar tot el Barri de Ribera provocant un éxode de 25000 persones, i van afamar la ciutat...

Per al XVIII i per al XXI, això segueix sent un genocidi o acte de barbàrie, segons la definició que en fa Nacions Unides. I direu: d'això ja en fa tres cents anys! I jo dic: avui encara ens afecta i avui encara tantes altres nacions no ens consideren com a iguals a causa d'allò. Per a ells seguim sent pobrets-sense-estat que aspiren a tenir-ne.

Sent allò una injustícia, em poso trist quan penso que hi tenim tot al dret a ser-ne. Contra ningú. En favor únicament nostre. Estadista del XXI, tu que tens un pensament sofisticat i salves al món cada dia, amb bon enteniment i respecte tot és possible. Jo no vull trencar amb ningú, jo vull ser jo. Deixa'm ser plenament.

No és difícil entendre que necessitem que ens deixin ser. Algú coneix polítics catalans violents? Pensaments catalans violents? Institucions catalanes violentes? No. Mai. Des de l'edat mitjana que ens basem en el dret romà i en el pactisme...

I em sento impotent pensant quants lectors deuen haver arribat a aquesta línia.

A qui hagi arribat, una petició: si algun dia alguna cosa es mou a Catalunya, no li talleu les ales, recolzeu-ho: a veure què passa. Perquè de segur que en sortirà un projecte apassionant digne d'un nou capítol enginyós i sorprenent de la Història de Catalunya.

Visca Catalunya.

Si no ho dic, revento, i abans de reventar jo, que ho faci un altre:

Felicitats al Futbol Club Barcelona d'Handbol per haver guanyat la Super Copa d'Espanya d'aquest esport i més fora de casa, com ho va fer.

Felicitats a aquells que, (no) reconeixent la victòria del Barça, amb una actitud tan (anti) esportiva van (amargar) felicitar els seguidors del club blaugrana.

Perquè és de (lamentar) lloar aquesta actitud davant la vida.

Curiositats

De diverses curiositats de la vida:

- És curiós com un acte de bona fe i de bon rotllo en determinat col·lectiu de persones pot aixecar una onada de positivisme i acabar creant somriures. Entenc perfectament, doncs, els futbolistes quan parlen de moral al vestidor, bones i males ratxes.

- És curiós que una filipina et comenci a parlar en un castellà realment remot, et foti tres reverències mentre tu, atònit i adormit, a les 8.45h del matí, li descrius a la teva nòvia, en un mail, que en aquell instant la filipina et fa reverències, i que ho escrius tot en el mail mentre ella reverencia, precisament, perquè no entén el català.

Bé, curiós i surrealista de collons.

- És curiós el sentiment que desperten els nous projectes per encetar. Partim de què penso que l'ambició moderada és saníssima, de manera que els projectes han de contenir cert grau d'ambició. Com el bon vi del Duero, amb grau i cos, però en el punt just. Doncs els projectes ambiciosos, esclar... em desperten incertesa, una mica de por (com un pessigolleig lleu), ganes, i molta, molta energia. A vegades em descobreixo repetint-me una frase que em sé molt meva: "Si has arribat fins aquí, què t'ha d'espantar? Has fet coses molt més difícils." I en realitat no.

- És curiós com cada cop tolero menys la hipocresia, fins i tot en els éssers estimats. No suporto que neguin la seva naturalesa, el seu caràcter, la seva forma de pensar i a voltes hagin de fer esforços per ser allò que dubten que vulguin ser! Menys mal que mentre tot això passa, en realitat, res ha canviat.

- És curiós l'orgasme ideològic que provoca un acte de militància política, o de mera justícia. Un acte revolucionari, encara que sigui petit i desconegut, és un acte revolucionari i es fa, no per la seva propaganda, sinó pel bé que en sí comporta. Doncs fins a la Victòria Sempre!

Urbis Romae

Per fi he vist Roma. L'he degustada, l'he sentida. I realment ha estat una experiència imprescindible per a la meva vida.

Ho ha estat el fet de veure-la i el fet, anterior, de desitjar veure-la. Crec que ho he fet al punt just de maduresa. Com el bon vi. Ni massa aviat, ni massa tard. Prou d'hora per deixar-me influir, i prou tard per saber apreciar què veia.

S'hi pot respirar -si un ho vol-, la Llum dels Clàssics i del Renaixement. T'hi sents sumergit: et sents petit i alhora tocat per una sort de privilegi intel·lectual. Que crec que ja no t'abandona al llarg de la resta de la vida... has estat entre els grans.

Vaig quedar tan impactat dels Fòrums i del Panteó... quina sort el ciutadà romà actual (totalment indigne, d'altra banda de l'herència rebuda) que en sortir de treballar pot passar per allà i passejar-s'hi imaginant què pot fer la Humanitat.

Meravella d'artistes que podien per parlar al marbre i fer voleiar teles de pedra policromada. He gaudit veient cossos masculins tan ben fets (gens musculitos i ben atlètics) i cossos de dona tan generosos que avui dia trobem a faltar tan els homes pels nostres carrers. He gaudit del "Cànon" fins al límit.

Vaja que m'he deixat seduir i influir encara més si cap per la cultura clàssica i la perfecció per ella assolida fins al punt de convertir aquest meu primer viatge a Roma en un viatge iniciàtic.



(Gràcies a tu per la paciència en aquella galeria d'estatues romanes al Vaticà i per entendre la meva passió per Roma, l'antiga, la lluminosa, s'entén).

L'escuma de la proa

Marxo. He de marxar pel propi bé de la meva salut mental. Per descansar.

I vull que la nau comenci a navegar ja, que les veles s'inflin amb el vent bufant de través i ferir al mar pel mig, ben ràpid, fent tanta espuma a la proa que m'arribi a la cara quan em trobi assegut al bauprés.

Deixar enrere el port, la terra, el soroll, no em sap greu. Només em trenca el cor que, de moment, Penélop resti a l'illa.

Per això vull començar a navegar ja sense mirar enrere, perquè diuen que el moviment de les onades i la quietud de la nit fan oblidar les penes de la terra, les misèries...però Penèlop és un do dels déus.

A la postre, els saltirons de la nau, el vent constant i el seu pensament em faran virar, ben audaç (Audaces Fortuna iuvat), per tornar on sigui Penèlop, la meva illa, la meva Itaca.

PS: Jo no trigaré deu anys a tornar, com va patir Odisseu.

Your magic

It’s a kind of magic
It’s a kind of magic
A kind of magic
One dream one soul, one prize
One goal, one golden glance of what should be
It’s a kind of magic
One shaft of light that shows the way
No mortal man can win this day
It’s a kind of magic
The bell that rings inside your mind
It’s challenging the doors of timeI
t's a kind of magic
The waiting seems eternity
The day will dawn of sanity
Is this a kind of magic
It's a kind of magicT
here can be only one
This rage that lasts a thousand years
Will soon be done
This flame that burns inside of me
I’m hearing secret harmonies
It’s a kind of magic
The bell that rings inside your min
dIt’s challenging the doors of time
It’s a kind of magic
It’s a kind of magic
This rage that lasts a thousand years
Will soon be, will soon be
Will soon be done
This is a kind of magic
There can be only one
This rage that lasts a thousand years
Will soon be done
Magic – it’s a kind of magic
It’s a kind of magic
Magic, magic, magic, magic
It’s magic
It’s a kind of magic

We shall overcome

Incomensurable, el Boss.



(Visiteta a l'Fnac).

Ora pro nautis

Necessitava, com un delirium tremens genètic, la meva dosi de mar. De sal enganxada a la pell, de barba, de canyes i unes quantes passejades, d'aquelles en què et sents ben acompanyat, introduït en una conversa amable, alegra.

Era imprescindible gaudir d'aquella briseta que sempre bufa als apartaments de platja quan et disposes a fer un sopar frgual (que no escàs) composat pels millors productes d'una terra banyada per un mar sense marees.

Avui tot era més tranquil. L'autobús tenia proa, popa, babor i estribor, i a l'asfalt, enlloc de motos, saltaven dofins i alguna tonyina. M'he lligat al màstil davant del cant de les sirenes, i no he deixat de pensar mai en la meva illa, Penèlop.

Piu

Suspiro per un bocinet de la seva pell.

Per un centímetre quadrat que em pertorba, que em sembla la seva essència, el seu racó més íntim, el meu país.

Casa meva, en tant que només m'hi permeto acudir jo a xiuxiuejar-li que, precisament, aquell tros de la seva pell em torna boig.

L'entrada a un món d'esgarrifances i rialles, de "gallina en piel", de cabells desordenats que no es pentinen mai. Cabells que altres dones els dominen fent-ne una corba i engabiant-los darrera la orella.

Una pell, uns cabells, un aroma, que només de mirar-te m'evoquen un mar, unes cultures, un caràcter, uns cultius, guerres i aventura.

Piu grecca, que italiana.

Draculín

Imagini's el lector, el següent personatge dels que habiten la Diagonal:

Un pijo, pijíssim, vestut de tratjo, però esport. Americana fosca i corbata vermella. El cabell pentinat... no només pentinat, aixafat, cap enrere amb kilos i kilos de gomina. Entrades prominents i nas corbat.